Meritxell Ruiz: “No pot ser que tots els desafiaments socials els hagi de resoldre l’escola”

Foto: Cortesia de l’autora

CARA A CARA AMB

Meritxell Ruiz, exconsellera d’Educació de la Generalitat de Catalunya

Llicència Creative Commons

David Rabadà

Meritxell Ruiz Isern (Reus, 1978) és una economista i docent que va dedicar-se a la política catalana amb una trajectòria destacada en l’àmbit educatiu. Llicenciada en Administració i Direcció d’Empreses per la Universitat Rovira i Virgili (URV) i Màster en Gestió Pública per ESADE, va iniciar la seva carrera professional com a assessora financera a La Caixa. Posteriorment, va obtenir el Certificat d’Aptitud Pedagògica (CAP) i va exercir com a docent en funcions.

Va ser diputada al Parlament de Catalunya entre 2006 i 2010 per Unió Democràtica de Catalunya (UDC) i, posteriorment, per Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). Des de 2011 fins a 2016, va ocupar el càrrec de directora general d’Atenció a la Família i Comunitat Educativa al Departament d’Ensenyament, on va desplegar  la regulació de l’ús de mòbils a les escoles. Entre 2016 i 2017 va ser consellera d’Ensenyament al govern presidit per Carles Puigdemont.

Actualment, després de 3 anys a la direcció de l’Escola Pia de Vilanova, és secretària general de la Fundació Escola Cristiana de Catalunya, entitat que agrupa prop de 400 escoles cristianes catalanes. Aquesta entrevista vol oferir una visió personal i professional de Meritxell Ruiz, una figura clau en els recents canvis educatius de Catalunya.

Com recorda els seus inicis en el món de l’educació i la política? Què la va motivar a entrar-hi?

El 2005, just després d’acabar el CAP, vaig haver de decidir si deixava la meva feina per a dedicar-me a la docència o si aprofitava l’oportunitat que em van donar de ser candidata al Parlament de Catalunya. Feia temps que estava compromesa amb diferents projectes socials i culturals de la meva ciutat i veia que la política podia ser un bon instrument de transformació social. Així que durant 11 anys, em vaig dedicar a la política, especialment en l’àmbit educatiu.

Quines relacions positives establiria entre els seus projectes professionals i la formació educativa que va rebre?

Doncs moltes. La formació acadèmica et permet ampliar els teus coneixements i t’obre la porta a nous aprenentatges i inquietuds. La formació educativa serveix per a orientar aquests coneixements cap al bé comú. Tant en la política com en la docència cal molta preparació professional i humana.

Vostè de formació és economista amb bones relacions amb l’exconseller d’economia l’Honorable Mas Colell. Tanta relació hi veu entre el món de l’economia i el de l’educació?

Haver estat al Departament i a l’escola, m’ha permès ampliar coneixements i experiència per tal de tenir una visió molt àmplia del sistema escolar per a entendre millor dinàmiques i reptes.

“Un altre dels reptes va ser vetllar per tal que el sistema no confongués els instruments (les metodologies, la innovació, la tecnologia,…) amb l’objectiu del sistema educatiu, que ha de ser sempre l’aprenentatge dels alumnes”

Durant el seu mandat com a consellera d’Ensenyament, quins van ser els reptes més grans que va afrontar i com els va abordar?

Veníem d’una crisi molt gran a nivell econòmic i la decisió més difícil era valorar quina era la millor política educativa i els millors projectes per invertir-hi els pocs recursos públics disponibles. Un altre dels reptes va ser vetllar per tal que el sistema no confongués els instruments (les metodologies, la innovació, la tecnologia,…) amb l’objectiu del sistema educatiu, que ha de ser sempre l’aprenentatge dels alumnes. Així vam poder abordar les dificultats donat que hi havia un molt bon equip de professionals, no només en el Departament sinó també en les Juntes de Direccions, en els serveis territorials,… Érem conscients que les solucions a la millora educativa només vindrien de dins el sistema, per tant, calia posar en valor els docents i professionals que teníem a l’aula, escoltar-los, aprendre del seu coneixement i experiència. Abans de començar nous projectes, els debatíem amb molts actors de dins el sistema.

La implantació de la jornada intensiva als instituts públics va ser proposada per Professors de Secundària (ASPEPC·SPS) al departament feia temps. Quins objectius perseguia amb aquesta mesura i quin balanç en fa?

Aquesta va ser una iniciativa que vam desenvolupar amb la Consellera Rigau després de debats amb les Juntes centrals de direccions. Hi havia elements a favor i elements en contra.

A favor hi estava, i com va argumentar Professors de Secundària, que la jornada partida comportava tardes amb màxims de conflictivitat, mentre que la jornada intensiva els eliminava. Els alumnes per la tarda, i amb la digestió pel mig, restaven més hostils que no pas amb una jornada sols de matí.

Amb la perspectiva del temps, considero que caldria fer una reflexió àmplia sobre els horaris i el calendari. Tenim un calendari molt llarg i un horari molt comprimit. Sis hores seguides de classe amb una pausa de mig hora i dinar a les tres o quarts de quatre no és un bon horari.

“Hi ha països que han retardat l’entrada a l’institut hi han vist una millora en l’assistència i en el rendiment escolar”

Hi ha centres que fan dos patis partint les sis hores i molt bé els va sense estressar els alumnes. És a dir, fan dues hores de classes, un pati curt, dues sessions més i un segon pati curt, per acabar amb dues sessions de caire més suau com Educació Física, Lectura o Plàstica. Al final els alumnes surten del centre com si res.

Ja sé que aquest tema pot ser polèmic entre els docents. Per experiència, no tenim uns horaris adaptats a les necessitats dels nostres adolescents. Hi ha molts estudis mèdics sobre la fase del son retardada, la necessitat que els adolescents dormin entre 9 i 10h o com les dues hores de desfasament respecte a la resta dels països afecten la nostra salut. Hi ha països que han retardat l’entrada a l’institut hi han vist una millora en l’assistència i en el rendiment escolar.

Potser a tot adult li aniria bé entrar a la feina a les 10.00 del matí i que els adolescents es desenganxin de les pantalles a hores altres de la nit?

Aquest no és un tema només escolar, és social. Tenir els adolescents enganxats a les pantalles a les onze de la nit, encara és més perjudicial.

Com valora l’evolució del sistema educatiu català en els darrers anys? Quines millores considera que s’han aconseguit i quins aspectes encara requereixen atenció?

La societat catalana hauria de posar en valor la gran tasca que estan realitzant els centres educatius de Catalunya. Massa sovint són qüestionats o reben propostes poc viables de col·lectius que no han estat mai en un aula. Especial atenció requereix la pressió social que s’exerceix sobre l’escola. No pot ser que tots els desafiaments socials els hagi de resoldre l’escola. L’escola té una funció encomanada que és importantíssima, no podem demanar-li que, a més, faci de nutricionista, de metgessa, de mediambientalista, de sexòloga, de serveis socials o que arregli la segregació residencial. Part de la desorientació i el cansament ve d’aquest fet.

“L’escola té una funció encomanada que és importantíssima, no podem demanar-li que, a més, faci de nutricionista, de metgessa, de mediambientalista, de sexòloga, de serveis socials…”

Aleshores l’escola què ha de ser?

L’escola ha de poder fer d’escola. Tanmateix, cada dia a les aules hi ha “petits” miracles: d’aprenentatge, de convivència, de creixement personal… Amb això no vull fugir de la nostra responsabilitat de millora. La institució escolar està en un moment complex i de crisi. Ho indiquen els resultats, la desorientació dels professionals, l’excés de càrrega burocràtica i  la manca de docents és una realitat que afecta la majoria de països.

Veient el seu camí professional, com creu que s’hauria de millorar l’actual sistema d’ensenyament?

L’educació es cou a foc lent i no podem esperar resultats immediats. Per mi, un dels aspectes fonamentals és repensar la formació inicial docent. No s’està preparant bé els futurs docents per a tota la complexitat que trobaran a l’aula.

Estem parlant de tots els docents inclosos els metres que passen per les facultats de magisteri.

Cal que siguin persones amb una base cultural sòlida, amb capacitat pedagògica i didàctica i amb eines per liderar l’aprenentatge de l’aula. En segon lloc, cal centrar-se en el desenvolupament professional dels docents i dels equips directius en actiu. La recerca demostra que aquest és el segon factor de millora educativa només per darrera de la motxilla sociocultural de la família. Per tant, per aquells pels qui la motxilla va molt buida, la qualitat docent esdevé el factor més important.

“En Joan Mateo va proposar una obligatorietat dels 2 als 18, amb una primària fins els 14 anys i una secundària més diversificada i amb vies diferents pels itinerari”

Cal doncs docents doctes, experts i molt coneixedors del que han d’ensenyar a l’aula, però, i finalment, què més?

Finalment, caldria un debat a nivell estatal sobre les etapes educatives. En el debat del “Ara és demà” del Consell escolar de Catalunya del 2016, en Joan Mateo va proposar una obligatorietat dels 2 als 18, amb una primària fins els 14 anys i una secundària més diversificada i amb vies diferents pels itineraris més professionalitzadors i pels més acadèmics. Crec que és una proposta a considerar.

En el seu pas per la Fundació Escola Cristiana de Catalunya, quins són els principals reptes que afronta l’educació cristiana en l’actualitat?

En primer lloc, les escoles cristianes tenim la responsabilitat d’oferir un missatge d’esperança davant la fragmentació social, la buidor i els extremismes creixents. Hem de ser escoles per a tothom que ofereixen un projecte i una visió de la persona determinats, en el nostre cas basada en els valors evangèlics. Hem de ser capaços d’oferir i treballar per un relat de fraternitat en una societat on els vincles socials s’estan destruint. Per altra banda, hem de seguir oferint una bona qualitat i equitat educatives.

Quina seria la seva opinió sobre la relació entre l’educació i la religió? Com es pot integrar el fet religiós en l’ensenyament sense generar conflictes?

Malauradament aquest és un tema sobre el que no s’ha pogut debatre per apriorismes i prejudicis. No és l’espiritualitat una dimensió bàsica de la persona? Les xarxes socials no han esdevingut una religió? L’índex de suïcidis en joves no és prou alt? Voler expulsar la dimensió religiosa i espiritual de les escoles és un error.

Deia l’expert en Biologia evolutiva, Stephen Jay Gould, que els conflictes es generen, no perquè la ciència i la religió rivalitzin intrínsecament, sinó quan un domini intenta usurpar l’espai propi de l’altre.

No es tracta de fer catequesi, ni per descomptat, d’adoctrinar. Es tracta de desenvolupar l’espiritualitat, el sentit de transcendència i les preguntes sobre el sentit de la pròpia vida. Expulsar el fet religiós de l’escola és empobrir l’alumne, és no dotar-lo de coneixements i eines per entendre la seva cultura i és desposseir-lo de la capacitat de poder dialogar amb persones de diferents creences. Al Quebec les escoles publiques fan educació espiritual. A Catalunya s’ha fet una proposta des de la Tarraconense per tal que tots els alumnes de Catalunya puguin reflexionar sobre el fet religiós, sobre les arrels de la nostra cultura i sobre les grans preguntes existencials.

“Expulsar el fet religiós de l’escola és empobrir l’alumne, és no dotar-lo de coneixements i eines per entendre la seva cultura”

Quin paper creu que ha de tenir la tecnologia en l’educació del segle XXI? Quines oportunitats i riscos comporta?

Aquesta és una pregunta llarga de contestar i amb molts interrogants per resoldre. Crec que no podem negar que la tecnologia ha de tenir un paper a l’aula i a l’escola. És una eina prominent en la nostra vida. A partir d’aquí, cal fer propostes avaluables i avaluades que tinguin en compte l’edat, el grau de maduresa, la tipologia de suports o l’ús a l’aula. També cal determinar quines coses s’han d’aprendre sense intermediació de la tecnologia i quins espais i moments a les escoles han de ser “100% humans”.

El Vaticà ja ha mostrat preocupació pels reptes actuals en el context tecnològic i en la intel·ligència artificial.

Evidentment, cal una reflexió sobre la IA, els usos, els perills, els límits i els dilemes ètics que comporta. Davant la revolució tecnològica, a parer meu, hem de potenciar els aprenentatges que ens han de caracteritzar i guiar com a humans. La tecnologia ha d’estar al servei de la humanitat, i no al revés. Per a això, la capacitat de concentració, de raonar i  pensar dels alumnes, serà vital.

Com valora la implicació de les famílies en l’educació dels seus fills?

Penso que els docents hauríem de transmetre un missatge conjunt a les famílies: que tenen una funció bàsica i insubstituïble en l’educació dels seus fills. No podem deixar aquesta funció en mans de les xarxes socials, el consumisme i els influencers de torn. El principal agent educatiu ha de ser la família i l’escola ha de reforçar-ho. Som corresponsables però tenim rols diferents. Fer un àpat al dia tota la família explicant les vivències de cadascú o comentant les notícies, deixar els mòbils aparcats quan estem amb els fills, llegir en veu alta un llibre o fer un voluntariat té un poder educatiu més gran que una hora de classe.

“El principal agent educatiu ha de ser la família i l’escola ha de reforçar-ho. Som corresponsables però tenim rols diferents”

Com veu els horaris laborals de les famílies respecta a l’ensenyament?

Un aspecte que em preocupa especialment a Catalunya i a Espanya són els horaris laborals de les famílies. Sense conciliació no hi ha bona educació. Els horaris laborals extensius que fem aquí, i en cap altre país d’Europa, minven la capacitat educativa de les famílies. Com també anul·len la capacitat de participació en projectes comunitaris. Estic convençuda que part del fracàs educatiu és degut als horaris laborals extensos.

Quins són els seus projectes o iniciatives actuals dins de la Fundació Escola Cristiana de Catalunya?

Hem fet un procés de reflexió estratègica amb les escoles sobre quins han de ser els trets principals de l’escola cristiana a Catalunya del futur. Això ens ha donat un horitzó compartit. Estem treballant aspectes tan diversos com la millora de l’aprenentatge de la llengua, l’ús de les dades, la IA o la cura de les persones i la comunitat escolar. A més, estem creant xarxes entre escoles per a compartir, i aprendre conjuntament, posant en comú reptes educatius i millorar el desenvolupament professional docent.

Finalment, quin consell donaria a les noves generacions que volen dedicar-se a l’educació i a la política?

El primer que els hi diria és que la docència és segurament la feina més bonica del món, però que és exigent i requereix de vocació. Veure un alumne aprendre és meravellós i, a més, aprens cada dia com a professional. El món que tenim no és fàcil, però poder acompanyar infants i joves en el seu creixement i deixar una petjada positiva en el futur té un sentit especial. Quan fem formació a docents novells els diem que tenen la responsabilitat no només de formar el cap, sinó també el cor i les mans per a contribuir a que els nostres alumnes arribin a fer un món millor.

I als qui es volen dedicar a la política?

Doncs que es formin bé. És necessari que hagin descobert la seva vocació de servei prèviament fora de la política, fent un servei desinteressat en una associació, al barri o fent voluntariat. Els diria que calen polítics que se sentin responsables del present però també de com deixaran el futur. Que escoltin l’altre, sobretot quan no pensi com ell, que trepitgin carrer, que es cultivin i que només s’hi dediquin un temps determinat. Ens calen més que mai bons mestres i bons i competents professionals que dediquin un temps a la política.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons