Ferrer i Guàrdia i l’Escola Moderna

Francesc Ferrer i Guardia fotografiat el 1909. / Wikimedia

Llicència Creative Commons

Soledad Bengoechea

La figura de Francesc Ferrer i Guàrdia no és gaire coneguda entre el gran públic, ja que les diferents campanyes que es van llançar en contra de la seva persona l’han desprestigiat. En canvi, gaudeix de gran reconeixement entre els àmbits culturals i històrics i, sobretot, entre aquells professionals de l’educació interessats a conèixer qui va ser el promotor de l’Escola Moderna, que tenia com a principi impartir un ensenyament laic, racional i científic. Ferrer va ser un pedagog que veia a l’educació una eina per canviar la societat, que creia en el poder transformador de l’educació i que volia convertir els alumnes en revolucionaris intel·lectuals. Per això el seu llegat encara és objecte de debat.

Fa un temps, a la biblioteca del Foment del Treball Nacional (FTN), vaig començar a repassar el llibre d’actes de l’entitat de l’agost de 1909. Tractava d’esbrinar si l’organització patronal s’havia pronunciat sobre els successos que havien tingut lloc a Barcelona entre el 26 de juliol i 2 d’agost d’aquell any, coneguts com la Setmana Tràgica i que van ser el detonant que va desencadenar el judici i la mort de Ferrer. Quina no va ser llavors la meva sorpresa quan, en arribar als documents del dia 4, vaig llegir una cosa escrita en català: “Fa remarcar el Senyor President [Lluis Muntadas Rovira] el caràcter anàrquic que prengué tot seguit el moviment i la vinguda del conegut agitador Ferrer-Guardia que el dilluns es deixà veure públicament a Barcelona”. D’altra banda, a Madrid, a l’arxiu de la Fundación Antonio Maura (AFAM), un dia vaig trobar-hi una carta, datada el 10 d’agost de 1909, enviada al president del govern, Antonio Maura, pel mateix Muntadas. Li expressava al seu interlocutor que Ferrer: «fue el instrumento que propagó el desorden en Barcelona cuando el lunes se dejó ver públicamente en Barcelona».

En un precipitat judici, el 9 d’octubre del 1909, Ferrer, acusat de ser l’autor i cap de la revolta de Barcelona, ​​va ser considerat culpable i condemnat a mort. Sovint em pregunto, fins a quin punt aquestes acusacions de Muntadas, que no era una figura menor, sinó un gran empresari tèxtil català i president de l’FTN, no tindrien repercussions? La sentència va ser executada als fossats del castell de Montjuïc de Barcelona poc després, la matinada d’aquell 13 octubre.

La notícia va provocar una protesta a diverses ciutats europees, tot i que el seu epicentre va ser a París. Aquesta condemna internacional es devia al fet que Ferrer era considerat com un màrtir del lliure-pensament, sacrificat per la intolerància catòlica com a promotor d’un ensenyament renovador, que pretenia alliberar els nens dels dogmes religiosos.

Però apropem-nos aquí i ara a la seva figura.

Ferrer i Guàrdia va néixer el 10 de juny de 1859 a Alella, municipi proper a Barcelona, ​​fill d’uns pagesos força acomodats i molt catòlics. En aquesta localitat és on va ser arrestat el 31 d’agost del 1909. Als tretze anys ja havia deixat l’escola i havia començat a treballar a Barcelona. Els valors ortodoxos inculcats per la família i l’escola els va abandonar ben aviat. Quan va arribar la maduresa, Ferrer ja era republicà i lliurepensador.

Als vint anys, va començar a treballar a la Companyia Ferroviària de Madrid, Saragossa i Alacant. Va recolzar el 1886 el pronunciament militar del general Villacampa, partidari del republicà Ruiz Zorrilla. La seva finalitat era proclamar la República, però, en fracassar, Ferrer es va haver d’exiliar a París, acompanyat de la seva companya Teresa Sanmartí, amb qui tindria tres fills. Va subsistir impartint classes d’espanyol i exercint com a secretari sense sou de Ruiz Zorrilla. Interessat en l’anarquisme, va participar el 1892 al Congreso Universal de Librepensamiento organitzat a Madrid (també conegut com a Congreso Librepensador Madrid de 1892) per la Federació Internacional de Lliure-pensament (amb seu a Brussel·les). A més, es va caracteritzar sempre per la vehemència amb què va difondre els seus missatges anticlericals. El 1883, va ingressar a la lògia maçònica Veritat de Barcelona.

Separat i casat de nou, durant els deu primers anys de la seva vida a París va estar sumit a la penúria i l’agitació. Mai va negar haver estat lligat al Partido Republicano Progresista espanyol, a les assemblees del qual assistia amb assiduïtat. Igual que tampoc mai no va reconèixer haver estat un «anarquista d’acció», instigador d’atemptats. En aquells moments, Ferrer ja donava voltes a la idea que cap revolució política a Espanya podria donar fruits mentre hi hagués tanta població analfabeta, ni mentre que la que sí que rebia una educació ho fes basada en els valors llavors vigents.

En aquell context, a partir del 1901 va impulsar el setmanari La Vaga General. Va ser en aquells moments quan va morir una amiga francesa de certa edat sense fills, Ernestina Meunier, que li va llegar una gran fortuna. Això li va permetre, el setembre d’aquell mateix any, fundar el que es va convertir en la coneguda Escola Moderna al número 56 del carrer Bailen, a Barcelona. El seu projecte educatiu, això no obstant, va tenir una vida curta; només va romandre obert entre el 1901 i el 1906, a més d’haver estat censurat diverses vegades durant aquest l’interval; però per a la posteritat va quedar el que amb aquella llavor s’havia sembrat. Vegem el text complet de L’Escola Moderna:

«Era un centre educatiu que es proposava transformar radicalment l’experiència pedagògica en sentit crític, laic, racionalista i llibertari. Era una escola, segons el mateix Ferrer Guàrdia, en què els nens i les nenes havien de tenir «una insòlita llibertat, es faran exercicis, jocs i esbarjos a l’aire lliure, s’insistirà en l’equilibri amb l’entorn natural i amb el medi, en la higiene personal i social, desapareixeran els exàmens i els premis i els càstigs».

Com queda palès, la novetat de l’Escola Moderna va ser, en primer lloc, l’aplicació de mètodes pedagògics més o menys moderns i científics i, en segon lloc, l’ensenyament basat en una doctrina definitivament racionalista, humanitària, antimilitarista i antipatriòtica. Per tant, és natural que suscités una profunda por a les ments clericals i conservadores. Ferrer va ser un fervent revolucionari fins al final. Com s’ha dit, havia arribat a la conclusió que Espanya no estava preparada per a la revolució, i l’objectiu de la seva tasca consistia a pal·liar aquesta immaduresa educant futurs “revolucionaris”.

La dificultat inicial amb què Ferrer es va enfrontar va ser trobar professors capaços i disposats a portar les seves idees educatives a la pràctica.

I ara cal plantejar-s’ho: Ferrer era anarquista? S’oposava sempre a la dominació i explotació capitalista i militar, malgrat que no hi ha evidències que sustentés visions idealistes quant a l’organització de la societat. En tot cas, era un idealista partidari de la llibertat i la igualtat. Tampoc no hi ha proves que mai fos terrorista. Potser a principis dels noranta Ferrer estava disposat a organitzar el que fos pensat en una revolta despietada. Tanmateix, a partir del 1892 va experimentar un canvi. En una “Declaració de fe”, redactada per Ferrer en espera del judici -per una suposada col·laboració en la temptativa de l’atemptat contra els reis d’Espanya perpetrat per Mateo Morral-, publicada el 1906 a España Nueva, afirmava detestar els noms de tota formació política, es digués anarquista o carlina. I afegia que qualsevol partit, fos quin fos, era un obstacle a la tasca educativa endegada per l’Escola Moderna. I seguia: «Sempre he negat davant del tribunal que fos anarquista». I acabava:

«I si em qualifiquen d’anarquista basant-se en una declaració publicada en què parlo d’idees de demolició de la ment he de contestar que aquí hi ha els llibres i Butlletins de l’Escola Moderna, on hi apareixen, en efecte, idees de demolició. Però, pareu atenció, idees de demolició de la ment, és a dir, la introducció en la ment d’un esperit racional i científic que demolirà tot prejudici. Això és anarquisme? Si ho fos, confesso no haver-ho sabut, però en aquest cas seria un anarquista en la mesura que l’anarquisme sembli adoptar els meus conceptes de la dedicació de la pau i de l’amor, i no perquè jo hagi adoptat els seus mètodes o processos».

En aquest sentit, sembla que la figura de Ferrer encaixa millor amb els adjectius de lliurepensador i francmaçó que no pas exactament amb el d’anarquista. Això no obstant, després de la seva tràgica mort i que es convertís en un símbol europeu, la pràctica totalitat de l’anarquisme del moment se’l va fer seu.

La nit anterior al seu assassinat va escriure un testament. S’hi podia llegir: «Desitjo que en cap ocasió ni propera ni llunyana, ni per un motiu ni per cap altre, es facin manifestacions de caràcter religiós o polític davant les meves despulles, perquè considero que el temps que s’empra ocupant-se dels morts seria millor destinar-lo a millorar la condició en què viuen els vius, de la qual cosa en tenen gairebé tots els homes gran necessitat. (…) Desitjo també que els meus amics parlin poc o res de mi, perquè es creen ídols quan s’exalça els homes, cosa que és un gran mal per al futur humà. Només els fets, siguin de qui siguin, s’han d’estudiar, exalçar o vituperar, lloant-los perquè s’imitin quan semblen redundar en el bé comú, o criticant-los perquè no es repeteixin si es consideren nocius per al benestar general».

Arribat el moment de l’execució, Ferrer, de cara al piquet, serè, reposat, i amb veu clara, va cridar dirigint-se als soldats: “Sóc innocent! Visca l’Escola Moderna!”.

Es diu que Ferrer està considerat “el català més famós de Bèlgica”. Uns seixanta carrers porten el seu nom a llocs com França, Bèlgica, Portugal o Brasil. Es dóna la paradoxa que la història l’ha elevat a la categoria d’ídol, precisament allò que ell sempre va dir que no volia ser.

A Barcelona, ​​l’any 1990 s’inaugurà un monument a Ferrer. Està situat a l’avinguda de l’Estadi, és una escultura de bronze d’Auguste Puttemans. Representa una figura humana nua, ubicada sobre un pedestal, que aixeca una torxa cap al cel.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons