Entrevista amb Xavier Jové, escriptor i director del Centre de Formació d’Adults Fondo, a Santa Coloma de Gramenet.

Xavier Jové: “El món sense literatura seria indesxifrable”

Llicència Creative Commons

Andreu Navarra

Xavier Jové Massana (Bell-lloc d’Urgell, 1962) acaba de publicar Un curs al Raval: Diari d’un doctorand provincià (Trípode), amb pròleg de Mònica Miró Vinaixa, un extens dietari personal que  se’ns presenta com una obra prou ambiciosa dins de l’anomenada «literatura del jo». Fins ara el coneixíem com a poeta: Tripulants (2004), Els 7 pecats revisitats (2011) i Epifanies (2022).

Qui és Xavier Jover Massana?

Caram, quina pregunta, només començar! Suposo que aquest llibre, com tot el que un escriu, no deixa de ser un intent d’aproximar-se a alguna mena de resposta, si és que no es tracta sempre precisament de deixar constància de la impossibilitat de cap resposta definitiva sobre la pròpia identitat. Però bé, partint de la condició fragmentària, mudadissa i, en general, poc fiable del jo, et contestaré que XJM bàsicament es considera un ciutadà que va rebre una educació secundària pública, i va forjar la seva «educació sentimental», en una època (la segona meitat dels anys setanta i els primers vuitanta) amerada de valors progressistes; avui, aquest ciutadà, i malgrat tantes evidències que hi conspiren en contra, fa el que pot per mantenir vigents uns principis humanistes i il·lustrats que troba irrenunciables. Això ho fa com a pare, com a membre de la seva polis democràtica, com a escriptor o com a director d’un centre educatiu públic.

Recordes com i per què vas decidir encetar un dietari tan extens?

El manuscrit del diari, que vaig escriure durant el curs 2009-2010, no era pas tan extens. El projecte es va anar ampliant durant la fase de correcció d’aquest material en brut. Vaig ampliar algunes entrades (mirant, això sí, de mantenir en tot moment la fidelitat al text original), vaig incorporar les «lliçons» (una mena de ressenyes molt personals d’altres dietaris que es van intercalant en el cos principal de l’obra) i vaig incorporar també altres materials com ara missatges de correu electrònic o escrits diversos provinents d’aquell mateix curs 09-10.

Què és per a tu la literatura?

La meva passió més fidel i sostinguda al llarg dels anys. Com a lector, com a estudiós, com a docent, com a creador. El món sense literatura seria indesxifrable, d’una pobresa impossible d’imaginar. Per això m’indigna que avui la institució educativa no s’esforci més a transmetre aquest patrimoni universal fabulós i en constant reinvenció. La literatura és una insubstituïble escola de la condició humana, i tothom, a totes les edats, hi troba sempre aprenentatges valuosos. I, per a mi, tant si n’escric com si en llegeixo, la literatura és un exercici inviolable de llibertat.

“La literatura és una insubstituïble escola de la condició humana, i tothom, a totes les edats, hi troba sempre aprenentatges valuosos”

“Hi ha èpoques de la vida en què la solitud se t’arrapa com una peça de roba molt cenyida que necessites per no passar fred però que alhora t’oprimeix”… Com van ser aquells anys?

El curs 2009-2010 va ser per a mi un moment de transició, una mena de turning point important en les meves circumstàncies vitals. Per això mateix vaig voler dur un diari que en deixés testimoni. Va ser el curs en què vaig començar a viure a Barcelona i a treballar a Santa Coloma de Gramenet, el curs en què vaig presentar una tesi doctoral que havia arrossegat durant molts anys, el curs en què vaig aterrar a l’ensenyament d’adults… i, sí, el diari també reflecteix moments d’intensa soledat, perquè llavors no tenia parella ni família pròpia.

Per què dius que ets “provincià”? Jo no ho trobo pas…

Bé, es tracta una mica d’una estratègia narrativa. El narrador (que, en un diari, és clar, sol identificar-se amb l’autor) és un individu que acaba d’arribar a l’àrea metropolitana provinent de Tarragona. Això dona joc a reflexionar sovint sobre la ciutat gran i a comparar-la amb altres entorns. També, des del subtítol mateix de l’obra, reivindico l’adjectiu provincià i les ressonàncies històriques o poètiques que té la paraula província, un terme que a Catalunya, en els darrers lustres, s’ha tendit a proscriure.

“Reivindico l’adjectiu provincià i les ressonàncies històriques o poètiques que té la paraula província, un terme que a Catalunya, en els darrers lustres, s’ha tendit a proscriure”

“Davant meu hi ha una senyora pèl-roja que sembla revisar galerades”… Observes molt la gent que t’envolta casualment… El jubilat que parla de la guerra civil, els obrers colombians… Et consideres un Zola, un Cela, un Baudelaire, un Pla?

Home, jo no gosaria mai comparar-me amb cap d’aquests grans mestres que esmentes… El que està clar és que l’observació i l’escriptura mantenen un vincle poderós. Escriure un diari és en primer lloc un exercici d’atenció, de prestar atenció (aquesta idea confesso que li he robat a Andrés Trapiello). Observar atentament genera la necessitat de descriure, que és una pràctica alhora objectiva i profundament subjectiva. La descripció, penso, és sempre un repte, i convé enfrontar-s’hi.

“Estic intentant asserenar-me. La nostra ment fabrica angoixes absolutament subjectives”… Amplia-ho…

Aquest passatge pertany al moment anímicament més baix de tots els que passa la veu narrativa; després, en sortir de les vacances de Pasqua havent aconseguit de posar punt i final a la tesi, entrarà en un cert estat d’eufòria. En qualsevol cas, aquest llibre també té un important component d’autoobservació. Vull dir, no només miro enfora, també hi ha molta autoanàlisi, un afany manifest de seguir la màxima clàssica del Nosce te ipsum que no desestima eines de la praxi psicoanalítica. Fixa’t que he titulat el llibre diari i no dietari perquè crec que, en conjunt, domina més el to intimista i autobiogràfic que no el de reflexió social o crítica de costums, que també hi és.

La teva tesi doctoral és una mica coprotagonista del teu diari. Sobre què tractava i com va anar la teva relació amb ella?

Sí, això que dius és important. Curiosament, només ara, en llegir el text ja imprès, m’he adonat de fins a quin punt aquest llibre és com una història de la tesi, o fins i tot podríem dir la seva continuació per altres mitjans… Després d’un procés doctoral que va durar ni més ni menys que vint anys (des de 1990, quan acabo la llicenciatura, fins a 2010, quan defenso la tesi), resulta que dedico quinze anys més a treballar en un diari que intenta justificar-ho. Una mica demencial, tot plegat. Però el camp d’estudi de la meva tesi és fascinant. Em vaig submergir en el Madrid de finals dels anys vint i primers trenta a partir d’un intens episodi de recepció de literatura alemanya de la República de Weimar, un considerable corpus d’obres que es van publicar en el grup de les editorials anomenades de avanzada (Cenit és la més coneguda, però n’eren una colla).

“Em vaig submergir en el Madrid de finals dels anys vint i primers trenta a partir d’un intens episodi de recepció de literatura alemanya de la República de Weimar”

Aquestes traduccions d’autors weimarians (Lion Feuchtwanger, Hermann Kesten, Heinrich Mann, Piscator, Erich Maria Remarque, Ludwig Renn, Anna Seghers, Ernst Toller i molts altres), acompanyada de les primeres traduccions al castellà d’autors com Hermann Hesse, Joseph Roth o Stefan Zweig, són testimoni d’una recepció en clau progressista de la cultura alemanya que, és clar, va durar poc i després es va oblidar. Era una tesi amb un peu en la germanística, un altre en la hispanística i un altre en la història cultural, especialment en la història del llibre, i tot des d’una perspectiva predominant de sociologia de la recepció literària. Jo, a pesar de los pesares, em vaig divertir molt, la veritat…

Quines editorials catalanes t’interessen?

Doncs una bona colla, la veritat. Ara no et vull dir noms perquè després em penediré d’haver-me’n oblidat algun. Però a finals del passat setembre, visitant la Setmana del Llibre en Català, feia autèntic goig de veure tanta editorial petita (no sé si encara se’n diu «independent») defensant un catàleg interessant i coherent i presentant uns llibres amb una personalitat tipogràfica acurada i distintiva. A mi, com a lector, com a bibliòfil i com a estudiós, m’interessen molt les col·leccions literàries, i realment ara en català es poden trobar ben traduïts molts títols de la literatura universal de totes les èpoques.

Quin és el teu poeta predilecte i per què?

A mi em costa de ser tan categòric, però vaja, hi ha un autor que sempre m’ha interessat molt i que em va influir profundament, de jove, en una època en què les influències són decisives. Es tracta de Gottfried Benn. La seva poètica antisentimental, la seva defensa de la forma artística en tant que suprema engendradora de sentit, el seu cinisme traspassat d’emoció, juntament amb els seus errors ideològics i la vida de tot menys còmoda que sempre va dur, el converteixen en una figura absolutament singular.

Parles força del “desballestament de l‘ensenyament públic”… Què en penses, d’aquest tema?

Home, com ja t’he dit abans, jo d’adolescent vaig formar-me en un institut (el Martí i Franquès de Tarragona, que sempre m’he estimat molt) i vaig tenir la sort de rebre un batxillerat públic, d’opció lletres, essencialment d’esquerres i d’un nivell conceptual que, ara mateix, pel que sento dir, seria ciència ficció. L’altre dia ho parlava també amb un amic de la meva quinta que va estudiar al Puig Castellar, aquí a Santa Coloma. Ell no es va dedicar, com jo, a fer carrera docent; va treballar a la Nissan, però la seva sòlida base cultural (un concepte aquest molt més noble que l’estreta idea de les «competències») no li ha pogut prendre mai ningú. En definitiva, els poderosos estímuls culturals (i també ideològics, és clar) que els jovenets provinents de classes treballadores trobàvem en aquells instituts han passat a la història, i això em sembla una pèrdua sociocultural gravíssima i de conseqüències encara per veure. I el motiu no ha estat només, com es diu de vegades, «l’evolució de la societat» (que també, és clar), sinó, sobretot, unes lleis educatives que, des de la implantació de l’ESO (una estructura educativa que mai no ha funcionat), han anat evolucionant del pintoresquisme al pur deliri, de les ocurrències de la pseudopedagogia a la negació del més elemental sentit comú educatiu, deixant darrere seu aquesta terra cremada que ens fa fer el ridícul des de fa dècades en tota prova externa i, el que és pitjor, aquest instrument de segregació social que avui és, a Catalunya, l’educació de matriu pedagogista.

“Els poderosos estímuls culturals (i també ideològics, és clar) que els jovenets provinents de classes treballadores trobàvem en aquells instituts han passat a la història”

Quins són els teus models o tòtems literaris?

Si penso en els autors que, en un moment o altre, em van enlluernar fins a l’entusiasme, i miro de fer una llista al més restringida possible, el meu cànon personal seria aquest: en prosa o teatre, Georg Büchner, Oscar Wilde, Kafka, Lampedusa, Borges, Italo Calvino i Thomas Bernhard; en poesia, Catul, Garcilaso, Kavafis, Benn, Gabriel Ferrater i Gil de Biedma; en assaig o crítica, Voltaire i José Carlos Mainer. Per no allargar-la, deixo fora de la nòmina altres clàssics que també m’han entusiasmat, i només esmento autors que, sobretot de jove, em van fascinar i marcar especialment.

Per què et vas fixar en Katherine Mansfield?

Aquell curs 2009-2010 vaig fer amistat amb la magnífica traductora Marta Pera, que apareix en el diari; ella en aquell temps em va parlar d’una traducció seva dels diaris de Katherine Mansfield que reposava inèdita en un calaix. Al cap d’uns anys, mentre corregia el meu diari i hi inseria, com he dit abans, les que anomeno «lliçons», va aparèixer publicada aquella traducció de la Marta Pera. I vaig pensar que tindria certa gràcia, aquest joc intertextual entre la peripècia del diari i la lectura de Mansfield que posteriorment faig.

Què llegeixes ara mateix?

Sempre he estat un lector molt lent, mai un devorallibres. Ara mateix tinc pendents d’acabar un parell de volums, una Breve historia de Italia (1966) editada a l’avui vintage «Colección Austral» i Volver a aprender (Plataforma Editorial, 2024), un il·luminador assaig de tema educatiu d’un tal Andreu Navarra. I tinc encetats un parell de volumets que vaig adquirir a la Setmana, a saber, una antologia de Brecht que ha preparat el mestre Feliu Formosa (Trípode, 2025) i una nova traducció de La vida feliç de Sèneca (Angle Editorial, 2025).

“La fase de la correcció, com han dit grans poetes, és tan important com la de la inspiració”

Continues escrivint poesia?

La veritat és que no. En algun moment, fa ja uns anys, les llibretes que sempre duia a la cartera per anotar versos que se m’acudien, o esbossos de poemes, van anar quedant en desús. No va ser premeditat, en absolut, però tampoc no m’hi vaig resistir. Ja tornarà, si vol, la musa poètica. El que sí faig és corregir materials antics, que també, és clar, és una forma d’escriure poesia. La fase de la correcció, com han dit grans poetes, és tan important com la de la inspiració. I un projecte, això sí, que tinc previst per a d’aquí a un temps és el d’intentar escriure un llibre de sonets. Ja veurem.

Què portes entre mans?

Un parell de projectes prou avançats i molt diferents entre sí. Per una banda, un llibre de poemes d’amor d’inspiració netament catuliana. Es tracta, com deia, de materials de fa temps, d’un llibre projectat des de fa bastants anys. Es titula Fragments a Lèsbia. És un homenatge a Catul, una usurpació personal, contextualitzada en la nostra època, de la seva veu. Per altra banda, estic acabant de revisar un recull d’escrits de crítica educativa. Són textos en general de caràcter breu publicats o escrits al llarg de més de vint anys; alguns són opuscles o libels d’inspiració büchneriana o volteriana, altres són articles més o menys enraonats, però en el fons sempre predomina més la voluntat literària que la pròpiament assagística o analítica. Afortunadament, ara ja disposem de bona bibliografia que analitza el desastre educatiu del darrers lustres molt millor del que jo ho pugui fer, però la meva petita aportació al tema, que es titularà Pedagocràcia, vol ser el testimoni d’algú que ha vist la desfeta de prop i que, almenys, té el descàrrec de consciència d’haver sempre intentat combatre-la.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons