Onze dies per a matar un professor. En memòria de Samuel Paty

Flors en homenatge a Samuel Paty davant l’institut Bois d’Aulne, a Conflans-Sainte-Honorine (França). / Wikimedia. Autor: Silanoc 

Llicència Creative Commons

Bianca Thoilliez

Fa cinc anys, un divendres 16 d’octubre, un professor va sortir de classe. Es deia Samuel Paty, tenia 47 anys, ensenyava Història i Geografia en un institut públic de Conflans-Sainte-Honorine (França). No va poder tornar a casa perquè el van matar a la sortida del centre, a pocs metres dels alumnes amb qui havia compartit la darrera hora de classe. El van matar per haver complert el seu deure: ensenyar.

Tot va començar onze dies abans. En el marc del programa oficial sobre educació cívica i moral, Samuel va preparar una classe titulada “Ser o no ser Charlie”, tot seguint els materials pedagògics proporcionats pel propi Ministeri d’Educació francès. No va inventar-se res, no va buscar polèmica: va aplicar les directrius de la República sobre la llibertat de consciència i la llibertat d’expressió. Amb una delicadesa de fet admirable, abans de projectar les caricatures de Mahoma del setmanari Charlie Hebdo (durant tot just uns segons), va avisar els alumnes que podien apartar-ne la mirada o sortir de l’aula si se sentien incòmodes. Ningú va protestar. No hi va haver ni un gest de provocació. Només un professor complint el mandat més vell de l’escola republicana: ensenyar a pensar sense por.

Però fora de l’aula es va desencadenar una altra història. Una alumna, que aquell dia ni tan sols va assistir a classe, va mentir. Va dir que havia estat “expulsada per ser musulmana” i que el professor havia mostrat “imatges pornogràfiques del profeta”. El seu pare, un home amb antecedents i radicalitzat, va pujar l’acusació a Facebook, va donar nom, cognoms, direcció del centre i telèfon. Va convidar altres a “denunciar aquest malalt”. El missatge el va recollir un agitador islamista professional, fitxat per radicalització, que es va dir a si mateix que estava davant l’oportunitat perfecta: un professor blasfem, un pare indignat, una comunitat ofesa. En pocs dies, amb vídeos i missatges, amb noms i adreces, una mentida infantil es va transformar en una campanya d’odi.

Mentrestant, l’engranatge institucional va fer el que massa sovint acostuma a fer: protegir-se a si mateix. La direcció del centre va obrir una “incidència greu” en què se suggeria que “un professor” havia atemptat contra la neutralitat laica. El “referent de laïcitat” enviat per l’administració, en comptes de donar suport al Samuel, el va amonestar amb to paternal: “si un curs fereix un pare, no s’ha d’impartir”. Alguns col·legues, en comptes de fer pinya, se’n van desmarcar: “Samuel l’ha espifiada”, van escriure. I l’Estat, que coneixia els antecedents de l’agitador, va preferir considerar l’amenaça de nivell baix. Amb onze dies n’hi va haver prou perquè la mentida d’una alumna absent desemboqués en una fàtua pública.

Durant aquests dies, Samuel va continuar fent classe. Dormia poc i malament. Va canviar d’itinerari per anar a l’institut, caminava tapat amb caputxa, va demanar a un col·lega que “l’escortés” en sortir. Portava un martell a la motxilla: el martell de la por, però també del coratge. No es volia amagar. Va pensar, potser, que, si cedia ell, perdria alguna cosa més que la seva vida professional: es perdia el principi que fa possible qualsevol ensenyament, que una aula no pot estar governada per les amenaces.

El dia dels fets, a les cinc de la tarda, l’assassí l’esperava a la sortida. Era un jove de 18 anys, radicalitzat també, que havia pagat diversos alumnes perquè assenyalessin “el professor de les caricatures”. Quan Samuel va creuar el reixat, el va seguir uns metres, el va atacar, el va degollar i va publicar la foto a Twitter amb un missatge dirigit a Emmanuel Macron: “He executat un dels teus gossos de l’infern”. Un home que ensenyava a adolescents que la llibertat també consisteix a escoltar el que pensa diferent, reduït a trofeu de propaganda.

Al llarg dels onze dies previs al seu assassinat, hi va haver tot un seguit d’errades, de passivitat, de por. La por dels responsables educatius a “faire des vagues”, una cosa així com ara por a “embolicar la troca”. La por dels companys a veure’s assenyalats. La por política de d’anomenar l’islamisme radical sense demanar disculpes preventives. Un professor amenaçat que no va ser protegit i que va morir perquè l’Estat es va equivocar d’enemic.

I aquesta por no ha desaparegut. Al centre on treballava Samuel, cinc anys després, el seu nom encara no figura a la façana ni hi ha plaques que recordin els fets que hi van succeir. Quan algú proposa que el centre porti el seu nom, molts s’hi oposen “per tal de no crear tensions”. En alguns instituts francesos, els alumnes utilitzen el seu nom com a amenaça: “Et faré un Samuel Paty”.

Els polítics repeteixen que s’ha acabat el “pas de vagues”, el “no emboliquem la troca”. Però avui a molts països europeus hi ha professors que preparen les seves classes amb por que una fotografia, un vídeo o una frase mal interpretada els puguin arruïnar la vida. La por com a criteri pedagògic. I no hi ha educació possible quan la covardia es disfressa de prudència.

La tolerància no consisteix a callar davant de l’intolerant, sinó a protegir els espais per poder parlar-nos sense por. Samuel Paty va ser assassinat perquè les autoritats administratives van confondre la tolerància amb la renúncia: van creure que per conviure n’hi havia prou amb no ofendre. Però quan l’única manera de conviure és el silenci, ja no hi ha convivència, només por administrada.

La lliçó de Samuel Paty no és només francesa. És europea, és civilitzadora. Perquè una democràcia pot sobreviure millor a la violència que a l’autocensura. Perquè quan la por defineix els límits del que es pot dir, la llibertat deixa de ser un dret i es converteix en un privilegi només a l’abast dels temeraris. I l’aula deixa de ser espai de pensament i s’esdevé territori de sospita. L’islamisme que va matar Paty va saber perfectament on colpejar: no contra un polític ni un policia, sinó contra l’escola, el lloc on tots aprenem a deixar de ser tribu per a començar a ser ciutadans.

L’assassinat de Samuel no es resol només castigant els culpables (ja hi ha judicis, sentències, apel·lacions), sinó assumint també responsabilitats polítiques i morals. Cal dir, sense eufemismes, que l’islamisme radical no és una “desviació religiosa”, sinó una ideologia totalitària que fa servir la fe com a coartada. Que els qui van propagar la mentida d’aquella alumna, els qui van reactivar la maquinària de l’odi, sabien perfectament el que feien. I que la neutralitat no consisteix en callar davant del fanatisme, sinó en defensar la llibertat de tots davant dels qui volen imposar el seu dogma a tothom.

Cinc anys després, el que més colpeix és la indiferència. La facilitat amb què Europa fabrica amnèsia. Cada 16 d’octubre hi ha discursos, corones, minuts de silenci. Però a massa aules franceses, parlar de caricatures continua sent “delicat”. A massa mitjans, dir “terrorisme islamista” continua exigint una justificació prèvia. A massa despatxos, la prioritat continua sent “que no hi hagi conflicte”. I mentrestant, un professor decapitat es converteix en la metàfora del que no volem veure: que la por mana on abans ho feia la raó.

Ho hem de recordar avui, no per lamentar el passat, sinó per advertir el present. Perquè el que Monsieur Paty defensava no era una idea abstracta: era el principi que sosté tota la resta. Que la llibertat no es negocia, ni s’adapta a les susceptibilitats del fanàtic, ni es rebaixa per evitar el sobresalt del violent. Que educar és ensenyar a distingir entre el dret a no ser insultat i el deure de suportar allò que ens incomoda. I que, sense aquests límits, l’escola passa a convertir-se en un refugi precari de les nostres covardies naturalitzades.

Samuel Paty no buscava ser cap heroi. Volia ensenyar bé la seva matèria, que els alumnes entenguessin per què una democràcia necessita protegir fins i tot les idees que detestem. No va tenir escorta, no va tenir suport, no va tenir temps. Però el que ens va deixar és una advertència: no es pot fer classe amb por. Ni a França, ni a Espanya, ni a cap país que pretengui continuar sent lliure. Cinc anys després, el seu nom hauria de significar això: el límit que no es pot tornar a creuar.

Perquè després de la paraula decapitació, no es posa un “però”. Només un punt. I una promesa: que la classe continuï.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons