Universitat amenaçada, educació descuidada?

Foto: Walter Frehner en Pixabay

Una reflexió a peu d’aula sobre el recent editorial d’un especial de la revista Nature sobre la Universitat

Llicència Creative Commons

Antoni Hernández-Fernández

Corren temps estranys i difícils per a la Universitat arreu. A les pressions polítiques, i dels poders fàctics, cal afegir un cert desprestigi social que va calant a la societat, difonent-se a través de les xarxes socials i d’altres mitjans de comunicació tradicionals, cada cop més polaritzats i polititzats.

Per això, cal agrair que des de les tribunes científiques de l’acadèmia sorgeixin veus contundents que animin a la reflexió i, sobretot, a l’acció. En un editorial recent de Nature, dins d’un interessant número especial dedicat al futur de la Universitat, de títol tan categòric com esperançador —“Universities are — and must continue to be — a force for good”—, aquesta prestigiosa revista científica recorda que les universitats, assetjades per retallades pressupostàries, per ingerències polítiques, per l’ombra inquietant de la intel·ligència artificial i per tensions sobre la llibertat acadèmica i de càtedra, no poden cedir al desànim social. Han de resistir i persistir. Potser, llegeixo entre línies, s’estan referint sobretot als Estats Units. Tot i que el que ens suggereixen ens sona també de ben a prop.

L’editorial de Nature, afortunadament, crida les universitats a obrir-se a idees fresques, a abandonar inèrcies, a atrevir-se amb estructures noves. Més que no una advertència, és un himne: malgrat la tempesta, malgrat el desgast, les institucions d’educació superior encara tenen la capacitat —i també l’obligació— de ser una força social per al bé comú. I el que Nature reclama a les universitats pot inspirar també les escoles que formen els nostres joves, futurs ciutadans, investigadors, científics, enginyers, pensadors, artistes. Perquè la Universitat només se sosté si abans, a l’educació obligatòria, s’han fomentat la curiositat, la motivació, l’interès i, sobretot, els somnis dels estudiants.

Nature situa la Universitat al centre del relat, com si fos origen i destí de la transformació social. Sense de cap manera menyscabar el rol crucial de la Universitat, on el saber i el coneixement haurien d’elevar-se a la màxima expressió humana, cal no oblidar que la Universitat és només un punt culminant més d’un trajecte molt més ampli. Perquè, perdoneu-me, a l’educació hi ha altres punts culminants possibles, com la formació professional.

L’etapa preuniversitària, l’educació obligatòria, no és una avantsala passiva, sinó un espai decisiu on es forgen hàbits de pensament, disposicions ètiques i futures vocacions. La universitat arriba massa tard sense una secundària que desperti curiositat, que faci volar la imaginació (i que permeti als estudiants imaginar-se en el futur), que formi en el pensament crític i la creativitat, i que, per descomptat, ensenyi a habitar la complexitat del món, i a socialitzar en pau.

Es defensa amb passió la necessitat de preservar i renovar la institució universitària, cosa imprescindible. Però Nature descuida reconèixer que la seva vitalitat depèn del que passa abans: d’escoles capaces de sembrar les llavors que després la universitat collirà. Aquesta omissió traspua una perspectiva elitista, que engrandeix un determinat final del camí formatiu, sense aturar-se en la importància del trajecte que el fa possible, ni considerar els que es van quedar enrere o els que van escollir altres recorreguts personals i existencials.

Així, inspirant-me en els ideals de Wolff (2017) i en aquest editorial de Nature, em permeto extrapolar aquí alguns dels seus suggeriments a l’educació preuniversitària, posant èmfasi en la rellevància del coneixement i l’evidència científica, cosa que per cert hauria de fer Nature en suggerir millores educatives:

• Innovació educativa amb fonament: L’ensenyament preuniversitari ha d’obrir-se a noves metodologies, però sempre guiades per l’evidència científica i no pas per modes passatgeres, o interessos empresarials.
• Connexió amb la societat des del saber: Vincular l’escola amb el seu entorn té sentit si es fa des de projectes educatius que transmetin coneixement rigorós i avaluable on els alumnes aprenguin i que no converteixin els centres educatius en meres seus d’esdeveniments socials periòdics.
• Recursos per al coneixement: La innovació preuniversitària exigeix ​​inversió en biblioteques, tecnologies i formació del professorat basada en investigació educativa sòlida. El rol de les revistes científiques és crucial en la determinació de quines investigacions són realment de qualitat.
• Fomentar l’alfabetització científica, tecnològica i ètica: L’ensenyament preuniversitari ha de cultivar especialment el pensament crític i l’alfabetització científica i tecnològica, com a fonaments d’una ciutadania responsable. L’ètica no s’ha de defugir o plantejar com una cosa secundària en aquestes etapes educatives.
• El repte d’una avaluació més enllà dels números: Si l’educació implica tres nivells (ensenyament, aprenentatge i avaluació), mesurar implica valorar els coneixements, els processos i les competències, en totes les dimensions, seguint estàndards recolzats per la investigació (Mayer, 2023), i no només resultats quantitatius. Avaluar no és només qualificar.

L’editorial de Nature projecta una visió inspiradora de la universitat com a motor del bé comú. Descobrim que els mateixos reptes —innovació, autonomia, connexió amb la societat, finançament, formació crítica i alliberament de les mètriques— travessen tots els nivells educatius. Si volem que les universitats segueixin sent una força per al bé, cal primer garantir que les escoles també ho siguin: espais on s’aprèn, no només on es gradua estudiants; espais on no només es fomenta la cultura del títol i de l’aprovar, sinó on s’incentiva pensar, qüestionar, crear i transformar.

Les universitats han de continuar sent fars en aquest món convuls, espais de coneixement lliure i de diàleg, territoris d’innovació que responguin no només a la lògica de la ciència, al cabal de coneixement enciclopèdic, o als somnis tecnològics, sinó, sobretot, a les necessitats socials i també, per què no, a promoure la utilitat del que és inútil. Deixem que siguin també una escletxa humanista, una esquerda utòpica per a les persones assetjades en la seva quotidianitat, un refugi a la tempesta, un cant a la llibertat.

Referències:

Nature editorial board (2025). Universities are — and must continue to be — a force for good. Nature 645, 821 (2025), doi: https://doi.org/10.1038/d41586-025-03065-w

Mayer, R. (2023). Aplicando la ciencia del aprendizaje. Graó.

Wolff, R. (2017).The ideal of the university. Routledge.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons