La importància de l’entorn a l’educació

izhar ahamed en Pixabay

Llicència Creative Commons

Antoni Elias Fusté

& Antoni Hernández Fernández

El concepte d’entorn és fonamental per a comprendre l’existència, el desenvolupament i la supervivència de qualsevol sistema. Això inclou els nostres estudiants i els processos creatius que busquem fomentar a l’educació. En aquest context, en una primera aproximació, l’entorn es pot definir com el conjunt de circumstàncies i factors socials, culturals, morals, econòmics i professionals que envolten una persona i que influeixen directament en el seu estat o desenvolupament. Conceptualment, l’entorn és senzillament tot allò que no és el sistema.

Per a nosaltres l’entorn és molt més que el mobiliari de l’aula. En el nostre cas, l’entorn és tot allò que no és l’estudiant, si ens centrem en l’aprenentatge, i tot allò que no és el professor, si ens centrem en l’ensenyament. A l’educació, en molts enfocaments tradicionals es parla de posar l’estudiant o el professor al centre. Tot i això, la veritable clau per desbloquejar el potencial creatiu i l’adaptabilitat dels nostres alumnes resideix en l’entorn que creem. Entendre la classe com un ecosistema dinàmic és essencial per a fomentar el pensament flexible que el món actual demana.

L’Entorn: la matriu que modela la ment

A l’ecosistema educatiu, la interacció no es limita al contingut. Els alumnes interactuen amb el seu entorn mitjançant l’intercanvi constant de matèria, energia i informació. Les lleis de la natura i els codis genètics són exemples d’informació existent a l’univers. En el nostre context, l’entorn no transmet només fets físics, sinó també informació sobre què es valora. Així, per exemple, una tanca defensiva no només obliga l’invasor a gastar energia, a esforçar-se per saltar-la, també pot causar un intercanvi de matèria (una ferida en intentar superar-la), i proporciona informació: suggereix que hi ha alguna cosa valuosa o atractiva a dins. Les dificultats a l’educació són aquestes tanques i, per descomptat, no són les mateixes per a tothom.

Adaptabilitat, anticipació: la supervivència del pensament flexible

Parafrasejant Jorge Wagensberg (2004) el gran repte és com els nostres alumnes responen quan la incertesa prem, és a dir, com s’enfronten als problemes nous, atesa la ràpida evolució del coneixement. La manera com els sistemes sobreviuen i progressen és mitjançant l’adaptació. Com va sostenir Charles Darwin, sobreviuen les espècies que s’adapten millor al canvi. En èpoques de gran incertesa, els pensadors generalistes tenen més probabilitats de sobreviure que els especialistes. Què estem fomentant a les aules?

Davant la incertesa de l’entorn, els sistemes tenen dues estratègies:

1. Anticipació i adaptació: Aquesta és l´essència de la creativitat i el pensament flexible. L’educació creativa es fonamenta en l’anticipació, que permet imaginar escenaris futurs i preparar respostes possibles, i en l’adaptació que dóna la capacitat d’ajustar aquestes respostes quan la realitat canvia. Juntes, aquestes habilitats nodreixen el pensament flexible i converteixen l’aprenentatge en un procés viu i transformador, no pas en quelcom estàtic.
2. Robustesa i immunitat: En el cas dels sistemes racionals (humans), l’augment de la complexitat social, i del context educatiu, es tradueix en la necessitat de cercar robustesa i immunitat davant dels canvis. Per exemple, desenvolupar estratègies i metodologies que motivin els estudiants i, per descomptat, els professors, que els facin immunes a les derives i canvis legislatius, que perseverin a mantenir la qualitat de l’educació, a la recerca de la justícia i l’equitat.

És impossible estar innovant constantment. Calen solucions duradores i sostenibles en el temps, sobretot quan s’imparteixen, en alguns contextos, més de vint hores lectives setmanals, en grups d’alta complexitat. Presentar els continguts de forma diversa, immune i robusta a canvis legislatius, és el repte didàctic per als docents que no van sobrats de temps, en un dia a dia en què el vòrtex quotidià ens pot devorar.

Dissenyar l’entorn per a la creativitat

El procés creatiu és l’acte de dissenyar o resoldre un problema, i per fer-ho, l’entorn és el complement indispensable del sistema a dissenyar. És crucial considerar totes les facetes i aspectes espacials, temporals, legals, econòmics, socials o ambientals.

• Entorn espacial. L’espai educatiu influeix directament com es desenvolupa l’aprenentatge. Aules lluminoses, flexibles i adaptables a diferents metodologies fomenten la col·laboració, la concentració i la creativitat. La disposició del mobiliari, l’accessibilitat i la integració de zones comunes poden potenciar la interacció social i el sentit de comunitat. Un entorn espacial ben dissenyat no només millora el confort, sinó que també actua com a catalitzador pedagògic.
• Entorn temporal. Els productes o les accions s’han de jutjar segons l’època en què van ser concebuts. Això també ajuda a estimar la qualitat de la informació que transmetem i de les activitats d’aula que dissenyem, o que se’ns plantegen en algunes formacions per a docents: són realistes i realitzables? A més, l’organització del temps a l’educació és un factor clau per a la qualitat de l’aprenentatge. La distribució d’horaris, la durada de les classes, els descansos i la planificació d’activitats influeixen en l’atenció, la motivació i el rendiment de l’alumnat. Un entorn temporal equilibrat permet combinar l’esforç amb el descans, afavoreix la gestió del ritme de treball i ajuda a prevenir la sobrecàrrega cognitiva, creant així condicions òptimes per a un aprenentatge profund i significatiu.
• Entorn social. Allò socialment acceptat (moda, tradició) intervé directament en les solucions que adoptem, encara que això redueix el conjunt de solucions possibles. Per exemple, els càstigs escolars de fa algunes dècades avui es consideren intolerables, alhora que encaixem situacions inacceptables fa uns lustres. L’entorn social fins i tot pot condicionar la nostra resposta i la nostra lògica. Per exemple, la por a la resposta dels pares, o de l’equip directiu, davant de les nostres accions, pot fer que ens auto-censurem. El context social on es desenvolupa l’educació defineix les dinàmiques de convivència, col·laboració i pertinença. La diversitat cultural, l’equitat de gènere, el respecte a la diferència i la inclusió són elements que enriqueixen l’experiència educativa i preparen l’alumnat per a una ciutadania global. Un entorn social positiu promou la cooperació entre els estudiants i els docents, redueix la conflictivitat i converteix l’escola en un espai de creixement compartit i de construcció col·lectiva del coneixement.
• Entorn legal. El marc legal hauria d’establir les bases d’equitat, seguretat i qualitat a l’educació. A través de lleis i normatives, s’han de garantir drets fonamentals com l’accés universal, la protecció de menors i la igualtat d’oportunitats. A més, la llei regula aspectes clau com l’avaluació, la formació docent i la incorporació de noves tecnologies, assegurant que la pràctica educativa es dugui a terme dins un marc ètic i responsable. Ara bé, en contextos en què les lleis van en contra d’alguns drets fonamentals, i l’educació n’és un, sempre queda la lluita contra la injustícia des de la nostra llibertat de càtedra, donant als estudiants allò que potser les lleis estan obviant o negant.
• Entorn econòmic. Els recursos econòmics de les administracions condicionen de manera decisiva la qualitat i l’amplitud de l’oferta educativa. La inversió pública en infraestructures, materials, tecnologies, recursos humans i programes de suport determina fins a quin punt els estudiants poden desenvolupar tot el potencial. Un entorn econòmic sòlid possibilita reduir desigualtats, oferir beques, augmentar places on cal i garantir que l’accés a l’educació no depengui de la capacitat adquisitiva de les famílies.
• Entorn ambiental. La cura de l’entorn ambiental a l’educació té un doble impacte: proporciona espais saludables per a l’aprenentatge i transmet valors de sostenibilitat a les noves generacions. Incorporar pràctiques ecològiques en la gestió de centres —des de l’eficiència energètica fins a la gestió i la reducció de residus— no només millora la qualitat de l’aire i el benestar dels estudiants, sinó que també educa amb l’exemple, formant ciutadans responsables davant dels reptes climàtics actuals.

Finalment, l’entorn actua com a base o fons de referència per a la percepció. Els nostres sentits són més sensibles a les diferències relatives que a les quanties absolutes. Això vol dir que l’entorn ens pot ajudar a reconèixer una observació, o bé distorsionar la nostra percepció (com passa amb les il·lusions òptiques). En dissenyar les nostres aules, classes i projectes, hem de tenir en compte que la conjectura Sistema-Entorn ens recorda que, en implementar una solució, la seva robustesa i perdurabilitat es reforcen si es consideren els canvis i les evolucions inevitables de l’entorn d’aplicació.

La nostra tasca és, doncs, la d’arquitectes d’ecosistemes educatius: fomentar i crear entorns que no només transfereixin els continguts, sinó que preparin els alumnes per anticipar-se, adaptar-se i desenvolupar solucions creatives robustes davant dels desafiaments del demà.

Referències:

Wagensberg, J. (2004). La rebel·lió de les formes

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons