Emiliano Aguirre, centenari de llum i fòssils

Emiliano Aguirre Enríquez al juny de 2007. / Wikipedia

En temps de negacionismes, pedagogismes i pseudociències, el seu llegat cobra una actualitat enlluernadora

Llicència Creative Commons

David Rabadà

Quan Emiliano Aguirre va néixer a Ferrol el 1925, la paleontologia a Espanya era només una disciplina incipient. De fet, aquesta especialitat vivia enclaustrada a gabinets d’història natural i desconnectada de la realitat social. Cent anys després, en ple 2025, el nom del doctor Aguirre ressona a les aules, museus i excavacions com a símbol de rigor, compromís i passió per les empremtes profundes del temps, de la paleontologia. Aquest centenari no només commemora el científic, sinó també el pedagog, l’humanista i, per què no dir-ho, el creador d’una consciència evolutiva al nostre país. Un Darwin amb sotana que va penjar els hàbits per abraçar el mètode científic sense perdre l’ànima.

Aguirre no va ser només un acadèmic. De fet, la seva biografia és tan estratigràfica com els sediments que va estudiar. Va ingressar a la Companyia de Jesús en la seva joventut i va cursar estudis d’Humanitats, Filosofia i Ciències Naturals. Però més enllà dels dogmes, aviat hi va emergir una inquietud profunda: entendre l’ésser humà des de la seva arrel biològica i no des de pressupostos dogmàtics. Com si un trilobits li hagués picat, va abandonar el clergat i es va endinsar de ple a la geologia i la paleontologia, amb una formació autodidacta reforçada pel seu pas per les universitats de Madrid i París. Aquest trànsit del púlpit al laboratori no només va ser biogràfic, sinó que va representar el pas d’una Espanya ancorada en el pensament religiós a una altra que buscava el seu lloc al mapa de la ciència internacional.

Va ser als anys setanta quan Aguirre va escriure el capítol més determinant: el d’Atapuerca. Abans que les sigles Sima de los Huesos o Homo antecessor fossin part del vocabulari habitual dels escolars, ell ja havia intuït que aquell paratge burgalès ocultava una clau essencial per comprendre la nostra evolució. El 1976 va liderar les primeres campanyes d’excavació metòdiques a la Trinchera del Ferrocarril. Segons sembla, estava convençut que allà hi jeien enterrades no només restes del gènere Homo, sinó l’oportunitat que Espanya pugés al tren de la paleoantropologia internacional.

Però més enllà del descobriment en si mateix, el que va fer Emiliano Aguirre va ser construir una metodologia i una ètica del treball científic. Va saber integrar geòlegs, biòlegs, arqueòlegs i antropòlegs en un equip pluridisciplinari quan aquesta paraula encara sonava a xerrameca de buròcrata europeu. També va saber cedir el testimoni quan va ser necessari, sense aferrar-se a un protagonisme personalista. En temps d’egos hipertrofiats, la seva humilitat científica el va fer encara més gran. Cal afegir que el seu estil docent era tan peculiar com la seva trajectòria. Els qui el van conèixer a l’aula recorden la forma pausada de parlar, com si cada paraula hagués de trobar l’estrat exacte on dipositar-se. No li interessaven les respostes ràpides, sinó les preguntes ben formulades. Tenia una inusual capacitat per vincular l’evolució humana amb la història de les idees, amb l’ètica, amb la literatura. No era estrany que durant una classe sobre cranis neandertals es desviés cap a Cervantes, Teilhard de Chardin o la Segona Llei de la Termodinàmica. I lluny de confondre, això il·luminava, sobretot quan, davant de qualsevol fòssil trobat per un alumne seu, li deia “aquí hi ha tesi”.

Però una cosa singular del doctor Aguirre és que va ser un constructor de fòssils, és a dir, d’idees que revivien aquestes restes donant-los més sentit. A diferència d’altres paleontòlegs que es limiten a classificar ossos, Emiliano cercava el relat que els articulava. No només reconstruïa esquelets, sinó també narratives sobre qui vam ser, com ens vam fer humans, i què significa això en una societat on la paleoantropologia sol quedar relegada per la immediatesa del mercat, la frivolitat mediàtica o els prejudicis d’alguns experts.

El centenari d’Aguirre no s’hauria de quedar en actes institucionals ni en plaques commemoratives, sinó que mereix lectures crítiques, reedicions de la seva obra, documentals sobre la seva figura i, sobretot, una reflexió sobre el lloc que ocupa la cultura científica a la nostra educació i a la nostra societat. Perquè si Aguirre va defensar alguna cosa, va ser l’educació científica com a pilar d’una ciutadania docta, lliure i crítica. En temps de negacionismes, pedagogismes i pseudociències, el seu llegat s’esdevé d’una actualitat enlluernadora.

Potser per tot això, parlar avui d’Emiliano Aguirre és parlar també d’una esperança i un coneixement profund, interdisciplinari i humil davant la insensatesa de molts que sota prejudicis o interessos s’autoproclamen erudits en educació o ciència. Els fòssils no només ens parlen del passat biològic, sinó també del futur humà.

Als cent anys del naixement d’Emiliano Aguirre, la seva figura és tan viva com les preguntes que va saber formular. Perquè la millor manera de celebrar un centenari no és mirar enrere, sinó continuar caminant cap endavant amb els ulls ben oberts. En cas de no fer-ho com ell, seguirem enquistats entre prejudicis i interessos dels egoistes.

___

Leandro Sequeiros: “Aquí hi ha tesi” (Emiliano Aguirre dixit)

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons