Confiança i populisme

Imatge generada mitjançant IA

El docent espanyol ha estat emmordassat, en nom d’una falsa infal·libilitat tècnica, més aviat impostada

Llicència Creative Commons

Andreu Navarra

No puc deixar de treure suc a un dels llibres de l’any: Una teoría crítica de la inteligencia artificial (Galaxia Gutenberg), de Daniel Innerarity, catedràtic de Filosofia Política de la Universitat del País Basc. Entre altres raons, perquè serveix per vacunar-nos contra tota mena de populismes i temptacions absolutistes; perquè la seva veu és sempre clara i sempre moderada, i és molt possible que els models de governança pública que proposa ens puguin guiar a l’hora d’intentar comprendre què està passant en la nostra política educativa, com podem reorientar-la i com podem evitar caure en extremismes que agreugin la situació.

L’ambient general és d’un intens sentiment de despossessió: “L’expressió “recuperar el control” (take back control) va ser el lema dels partidaris del Brexit però, a més d’un eslògan de propaganda política, correspon a un moviment general de resistència contra la pèrdua de control, real o aparent, que experimentem davant de la tecnologia sofisticada i davant de la política, en un entorn de complexitat creixent. Aquesta mentalitat caracteritza no solament a actors polítics, sinó també a amplis sectors i a certs instints elementals de replegament, protecció i desig de recuperar espais de familiaritat i intel·ligibilitat” (pàg. 337). La qüestió clau consistiria en evitar els mites populistes i els desigs de ruptura conservant alhora la confiança general en el sistema: “hi ha l’ambient una excessiva confiança en el poder constituent i una excessiva sospita cap el poder constituït. La resistència a la delegació està en l’origen de la crisi de representació, pensada com un mal succedani de la democràcia directa” (pàg. 338).

O en un altre fragment: “El populisme reivindica una mena de control directe sobre la realitat, entès com la recuperació d’una cosa que una vegada vam tenir -abans de la delegació- però que, de fet, no hem tingut mai. Des d’aquesta perspectiva, el populisme podria definir-se com una sobrevaloració del control directe i una infravaloració del control indirecte; alguna cosa així coma ara que el control no és tant una aspiració, sinó quelcom que es recupera. Amb aquesta mena de mitologia del contracte social, entesa al peu de la lletra i no com una ficció per explicar d’on sorgeix la legitimitat dels processos de construcció política, no es pot entendre la naturalesa paradoxal de tot poder” (pàg. 342). El tema és fascinant i fa mesos que hi dono voltes… Com s’articulen i d’on procedeixen els autoritarismes actuals? Algú ha valorat realment l’impacte que va tenir la crisi del 2008, literalment irracional i sobrevinguda des d’un exterior incomprensible, sobre els nostres problemes de legitimació política?

Al meu parer, a Innerarity se li ha escapat un possible cas: I si és el poder constituït el que decideix erigir-se com a poder constituent i implantar una ruptura revolucionària? I si és el poder executiu el que inicia un moviment generalitzat contra el “poder constituït” dels acadèmics? Perquè exactament això és el que anuncien les grans reformes pedagogistes dels darrers anys: un canvi tecnològic i social sense precedents, prenyat de mites evidents, que ho canvia tot, ho enterra tot i ho redefineix de nou, sense esperar a una avaluació i sense retre comptes d’allò ja reformat, presentant-se com una recuperació del control directe contra la infàmia de la casta docent, grollerament rebatejada. És a dir, acceptant que hi ha una remor de rebel·lió ultrareaccionària en l’ambient, ha estat més aviat el poder constituït el que ha començat a usurpar el cartell de capçalera “d’antisistema” per atacar unes classes mitjanes antipàtiques i desarmades, entre les quals hi ha els docents de secundària i universitat.

La temptació d’exercir la profefòbia populista ha acabat de deteriorar un sistema ja retallat i reduït a mínims. A la comunitat docent no se li ha deixat encertar o equivocar-se, se l’ha sotmès a onades successives de disciplina burocràtica i se li han anat presentant solucions absolutes sense possible deliberació ni apel·lació. El docent espanyol ha estat emmordassat, en nom d’una falsa infal·libilitat tècnica, més aviat impostada. I resulta que “una democràcia produeix millors decisions que els seus models alternatius, però no deu la seva legitimitat última a la bondat de les seves decisions, sinó a l’autorització popular que hi ha darrere d’aquestes decisions” (pàg. 367); i el problema s’ha agreujat quan de manera manifesta s’han substituït les necessitats pedagògiques per les purament comercials o orientades unilateralment a qüestions de mercat.  Ningú no ha confrontat parers, no s’ha debatut sobre riscos ni responsabilitats. No s’han avaluat els resultats de les disrupcions constituents (orgàniques) passades. El carro de Faetó continua desbocat abans de caure definitivament. La solució? L’anuncia Innerarity una mica més endavant: “renunciar al control directe per guanyar el control general”, cosa que equivaldria a anul·lar les pressions desreguladores i constituents a través d’un reformisme negociat, retirant la fèrula d’irracionalisme inintel·ligible que asfixia els professors. Caldria trobar un equilibri entre la desraó populista i destructora (més arrelada a l’element oficial) i la resistència constructiva. Aquest és l’ambient deliberatiu que l’administració es nega a fomentar, emparada en objectius extraacadèmics i antiliberals.

En resum, “aquesta és la gran discussió en què estem ficats sobre l’humanisme tecnològic o la democràcia complexa (…), la solució de la qual no pot consistir ni en la tecnologia descontrolada ni en la política tecnocràtica sense sobirania popular, però tampoc a entestar-se en mantenir una idea de control pròpia del populisme tecnològic i polític, que no aconsegueix sinó disminuir, de fet, la capacitat de configurar lliurement la nostra vida personal i social” (pàg. 343). En altres paraules: el millor remei perquè la nostra política educativa deixés de moure’s per l’autoritarisme mitològic consistiria a abandonar la sordesa. Sense negociacions reals, sense participació compartida, no es recuperarà la confiança de l’alumnat, el professorat i les famílies, i la crisi de representació s’agreujarà fins a caure en la situació desesperada del motí contra el búnquer.

El que fóra desitjable seria compartir necessitats i evolucionar dialogadament, sense processos revolucionaris o falsament heroics. Menys èpica i més àgora. En definitiva, escriu Innerarity: “Un món humà ha de ser un món negociable” (pàg. 368), i les posicions sectàries s’haurien d’abandonar per obrir el pas a un debat real sobre com s’han imposat determinats models sense demanar autorització a la comunitat afectada i sense respectar ni els seus ritmes, ni la seva espontaneïtat auto-organitzativa, ni la seva dignitat.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons