La IA i nosaltres. Què ens hi estem jugant?

El problema ja no seria qui fa la bugada, sinó qui o què decideix per nosaltres què ens correspon fer

Llicència Creative Commons

Xavier Massó

Sabeu quin és el gran problema de la IA? Va en la direcció equivocada. El que jo vull és que la IA em faci la bugada i em renti els plats, i que jo em pugui dedicar a l’art i a l’escriptura, però no que la IA em faci les creacions artístiques i escrigui per mi, per tal que jo pugui fer la bugada i rentar els plats[i].

Joanna Maciejevska @AuthorJMac

Publicat el 2024 al seu compte d’X per l’escriptora Joanna Maciejevska, aquest post ha tingut més de 3,5 milions de visualitzacions. Moltes, sí, però poques atesa la seva rellevància. Aristòtil ja havia plantejat més o menys el mateix a la seva Ètica a Nicòmac: només quan té resoltes les necessitats bàsiques pot l’ésser humà dedicar-se a allò més alt; a allò que li és privatiu: la filosofia, la ciència, les belles arts, la recerca de la virtut… I disposar lliurement de si mateix i del seu temps.

Ja sigui per a dedicar-se a les nobles activitats aristotèliques, o d’altres més prosaiques i mundanes, els humans han propendit des de sempre a mirar d’assegurar-se la cobertura de les necessitats bàsiques i manuals tan alliberats com sigui possible de les servituds lligades a les sovint enutjoses activitats destinades a procurar-se-les. En definitiva, estalviar-se fins a on es pugui la maledicció bíblica d’haver-se de guanyar el pa amb la suor del seu front.

I el que Maciejevska denuncia és que amb la irrupció de la IA, aquest tostemps inconclús trajecte recorregut fins ara s’estaria desviant de l’objectiu originari i apuntant cap a una direcció equivocada. Talment dit, la IA estaria en camí de desplaçar els humans de funcions fins ara exclusives de la seva condició, situant-se a la cúspide jeràrquica i amb la humanitat subordinada a la seva pròpia creació.

A veure. Des del descobriment de la roda i el foc, l’espècie humana ha passat per diferents etapes en la seva relació agònica amb el medi: antropotècnica, amb la força humana com a únic recurs; zootècnica, amb la utilització de la força animal; eotècnica, amb l’aprofitament de les forces de la natura, com el vent, l’aigua, la calor… I d’aquí a la màquina de vapor i la revolució industrial, fins a les modernes tecnologies. Sempre amb el resultat d’un major domini del medi que alhora l’alliberava de les tasques més molestes, difícils, perilloses i desagradables.

Ben cert, tanmateix, que no sempre, ni a tothom. Per descomptat que no tot són flors i violes en aquesta història i que hi ha molt més que petites arestes, sobre les quals hi hauria molt a dir i s’ha dit. Això no obstant, vist genèricament i pel que aquí ens interessa, diguem-ho així, la màquina de vapor és una aportació universal, tant si va ser concebuda amb finalitats altruistes o d’allò més egoistes, o que la seva aparició beneficiés o perjudiqués en el seu moment alguns o molts.

Algú li podria replicar a Maciejevska que si no vol tocar ni un plat, que contracti qui ho faci per ella. Però no s’hi val: això ja ho feia Aristòtil. Que sigui tirant d’esclaus o de treballadors assalariats és aquí anecdòtic: en essència segueix consistint en carregar-li a un altre allò que un no vol o prefereix no fer. I aquí del que estàvem parlant és de carregar-ho a les màquines. Amb la IA, en canvi, la cosa sembla qualitativament diferent. Amenaça d’invertir la relació jeràrquica entre la humanitat i les seves creacions.

I és que, a diferència de la variadíssima gamma d’adminicles i dispositius fins ara ideats per l’ésser humà per tal d’afrontar tasques sense el concurs dels quals ho hauria tingut molt més difícil o impossible, i gaudir d’una més suportable i digna existència, la IA podria no estar ni tan sols teòricament concebuda per a dispensar-nos d’aquesta mena de servituds, sinó més aviat d’altres i, ja posats, organitzar-nos i dirigir-nos els més diversos àmbits de la nostra vida, en comptes d’organitzar-nos-la nosaltres al nostre criteri servint-nos-en. Vist així, la IA més aviat se’ns revelaria com una nova i millorada modalitat d’última generació de l’antiga figura de l’àngel de la guarda: a diferència del clàssic cristià, que era merament consultiu, i força sovint desatès, la IA incorpora funcions resolutives i executives, com a mínim en la mesura que determina el marc previ en què ens haurem de moure operativament. En llenguatge freudià, un nou Superjò extrínsecament induït.

Per a alguns potser sigui la culminació del procés, però un cert canvi de direcció sí que sembla detectable. I és que, tornant al nostre problema, he de seguir rentant jo els plats i la IA ja escriurà aquest article per mi? Diguem-ho en termes educatius rabiosament actuals, és en això que consisteix la xerrameca pedagogista del competencialisme? Én un mer «saber com», sense preguntar-nos «com» ni «què» ni «per què», en el qual ensinistrar –ja no instruir–, perquè allò important ja ho farà la IA? Perquè sembla clar que si no adaptem la IA al nostre gust, «ella» ens adaptarà al «seu». No cal que la IA sigui de veritat intel·ligent per a atrapar-nos, n’hi ha prou que no ho siguem nosaltres…

Almenys pel que fa als aprenentatges biològicament secundaris, el fonament és el coneixement històricament disponible i el seu aprenentatge. Ser competent, en canvi, no és una cosa que s’aprengui sinó derivadament: consisteix a saber aplicar i executar allò que s’ha après per tal d’aconseguir el resultat perseguit. Però aquesta competència també es pot adquirir per ensinistrament separada del context en què adquireix sentit. I en un món hipertecnologitzat amb la IA a la cúspide, no sembla pas que les funcions reservades als humans en la divisió del treball pròpia d’aquest nou mode de producció vagin molt més enllà d’aquest «saber com» merament competencial. Sí que sembla llavors que l’insistent èmfasi competencial i les seves derivacions encaixen a la perfecció en una enginyeria social amb la IA al cim, i que el sistema educatiu té per objecte produir el tipus humà amb el perfil de sortida adaptat a aquest model. Ja no cal la transmissió de coneixement; ha canviat de seu.

El problema se’ns presenta aleshores des d’una nova dimensió. No sembla pas descartable la possibilitat de la IA com a instrument d’uns interessos concrets i de domini d’uns grups humans, al servei dels quals estaria, sobre altres grups que, d’una forma o altra, n’estarien al seu. Estaríem aleshores encaminant-nos cap a una nova teologia instrumental. Ara emparada en la tecnologia; una mena de teocnologia o, millor, teocnocràcia, investida amb atributs de pragmaticitat lògica i executiva, com a legitimació de la realitat -ideologia- sota una nova forma d’alienació. Seguint Marx, si els homes van inventar els déus i després es van agenollar al davant dels seus mandats i revelacions ventríloquament induïdes, la IA no seria sinó una rèplica operativa del Déu deixat enrere; un neomedievalisme completament aliè a l’esperit de la Il·lustració que, nogensmenys, hauria incorporat els avenços materials aconseguits sota el seu impuls.

Però hom pot també contemplar l’eventualitat que, al capdavall, la IA resulti ser de més difícil i perillosa instrumentalització que la idea de Déu a la qual substitueix, i que resulti més problemàtic desempallegar-nos de les nostres dependències d’ella; entre d’altres raons perquè es tractaria d’una realitat alhora física i metafísica. Una idea, la d’ambdues naturaleses compartides en un sol ens, força inquietant…

Un escenari que ens duria a una nova versió de la dialèctica de l’amo i l’esclau de Hegel, amb una particular perversió afegida: l’oposició dialèctica no seria, com fins ara, entre grups humans de senyors i de serfs, sinó entre la humanitat i una altra «cosa». Amb els humans sense control dels seus propis processos; aparents amos, però remesos a les tasques pròpies del servent o, també, consumidors necessaris perquè el sistema segueixi funcionat d’acord amb la seva pròpia lògica i requeriments. El problema ja no seria qui fa la bugada, sinó qui o què decideix per nosaltres què ens correspon fer.

Tanmateix, no ens enganyem; si això acaba passant, la culpa no serà de la IA, sinó nostra, perquè haurem renunciat a controlar els nostres propis processos i activitats. Nostra i de ningú més. El perill no és la IA. Allò veritablement perillós, terrorífic, és deixar-la en mans d’imbècils, ignorants i desaprensius. El problema no és la IA, el problema som nosaltres.

Ho hem dit més amunt, no cal que la IA hagi de ser realment intel·ligent per atrapar-nos, n’hi ha prou que no ho siguem nosaltres. Sí que ho és, en tot cas, la genial sinècdoque metafòrica que ens brinda Joanna Maciejevska. Benvinguda sigui la IA, per fer-me la bugada i rentar-me els plats. I moltes gràcies per l’oferiment, però els meus escrits, amb totes les seves mancances que són les meves, ja els escriuré jo.

___

[i] Trad.: You know what the biggest problem with pushing all-things-AI is? Wrong direction. I want AI to do my laundry and dishes so that I can do art and writing, not for AI to do my art and writing so that I can do my laundry and dishes.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons