Entrevista a Marta Vela, pianista, investigadora i professora

Marta Vela: “Galdós va ser un apassionat de la música que podríem anomenar cosmopolita”

Llicència Creative Commons

Andreu Navarra

Després d’uns anys lliurada a donar suport a la candidatura de la jota aragonesa com a Bé Immaterial de la UNESCO, activitat que ha generat tres llibres (La jota, aragonesa y cosmopolita, del 2022; Jotas cosmopolitas de Aragón, del 2023 i La jota, aragonesa y liberal, del 2024), Marta Vela canvia de registre però no de caràcter i publica Beethoven y Galdós. Vidas paralelas (Verbum). A Beethoven ja li havia dedicat un brillant assaig: Las nueve sinfonías de Beethoven (2020).

Beethoven i Galdós, artistes ben diferents… En quin sentit penses que van viure “vides paral·leles”? Com va anar sorgint la idea del teu llibre?

Sempre s’ha associat a Beethoven la figura de Goya, perquè van ser contemporanis, però amb prou feines es van “tocar”. A Galdós, en canvi, que neix el 1843, mentre que Beethoven havia mort el 1827, ja li arriba la imatge, anem a dir santificada, del compositor i, gràcies a la vida musical madrilenya, cada cop s’identifica més amb la seva música, que s’incardina amb l’esdevenir dels seus personatges i amb la trama d’algunes de les seves novel·les. Però penso que Galdós i Beethoven van ser dos defensors acèrrims de l’ideari il·lustrat, de l’esperit liberal i, per tant, de l’educació (a Galdós, segons l’ideal krausista) com a únic ascensor social per als desafavorits. Potser per aquesta independència, malgrat els seus multitudinaris funerals, tots dos van morir a la misèria, abandonats per les autoritats. Si Beethoven i Galdós visquessin avui, tinc clar que lluitarien contra els fanatismes de la nostra època i que, per tant, immediatament serien cancel·lats.

“Si Beethoven i Galdós visquessin avui, tinc clar que lluitarien contra els fanatismes de la nostra època i que, per tant, immediatament serien cancel·lats”

Quina música li interessava a Galdós, com a melòman, crític i intèrpret ocasional?

Sempre se l’ha identificat amb la sarsuela, perquè és veritat que va ser el moment de l’eclosió del gènere durant la segona meitat del segle XIX, i perquè algunes de les seves obres posteriorment es van adaptar en aquest format. Però Galdós va ser un apassionat de la música que podríem anomenar cosmopolita, especialment, la dels clàssics, Mozart i Beethoven, però també d’altres músics contemporanis a ell, com Wagner. A través de les freqüents visites al Teatro Real de Madrid, es va familiaritzar també amb l’òpera italiana belcantista, Verdi i les obres de Meyerbeer. Amb el pas del temps, la música va anar guanyant presència a l’obra de Galdós i no només a la seva obra narrativa, sinó també al teatre. Alhora, i això em sembla el més interessant, encara que Galdós tocava el piano (com podia, perquè mai no va rebre classes), en la seva maduresa es va proposar formar-se sobre els fonaments teòrics de la música, és a dir, en harmonia i anàlisi, amb un músic militar anomenat Manuel Manrique de Lara. En resum, Galdós volia entendre com estava feta la música que el fascinava.

Com s’enllacen les al·lusions o records de Galdós a La desheredada, Fortunata y Jacinta i Tristana?

Són tres contextos molt diferents perquè les obres són molt dispars entre si. Però la música a Galdós sempre té un fi fil simbòlic (perquè després els “moderns” li diguin garbancero, ja ho veus). A La desheredada, on es planteja la perdició de la protagonista en el context de la I República, la música de la Sonata Op, 31 nº 2, que Beethoven havia lligat d’alguna manera a La Tempesta de Shakespeare, parla de penediment i de redempció, així com en altres fragments la impotència dels pianistes aficionats davant l’obra de Beethoven s’assembla al maldestre maneig polític de l’era republicana. A Fortunata hi ha molts fronts oberts, perquè és el cim inassolible, des de l’assimilació del mercat tèxtil de Madrid a la revolució de l’estil de Beethoven davant del de Mpzart, fins a la “traïció” de las Samaniegas als herois de la narració, Fortunata, per descomptat, però també el mateix Beethoven, passant per la bella escena del Teatro Real, amb l’estrena a Madrid del Rienzi wagnerià, un tribú apedregat pel seu propi poble, igual que Amadeu de Savoia, com l’entrada en escena de les classes mitjanes, que Galdós no va arribar a veure. A Tristana hi ha un trauma físic de fons, perquè Beethoven s’obliga a viure a causa del seu art mentre que l’òrfena és un reflex petit-burgès d’aquesta situació, aquesta resignació, la seva convivència forçada amb Don Lope.

“Crec que la meva novel·la favorita d’aquella època és la que mai no va escriure, que és La Regenta, tan actual sobre la nostra miserable condició humana”

Quina és la teva novel·la preferida de Galdós i per què?

Aquesta pregunta és difícil. Crec que la meva novel·la favorita d’aquella època és la que mai no va escriure, que és La Regenta, tan actual sobre la nostra miserable condició humana. De Galdós m’agraden moltes coses també, els Episodios, o aquesta mena de miniatures precioses, La de Bringas, Tormento. Però, és clar, què es pot dir davant de Fortunata y Jacinta, què es pot escriure després d’això, sobretot pel que fa al seu finíssim retrat de la societat madrilenya de l’època, des dels estrats més alts, els habitants del Teatro Real, fins als baixos fons, l’entorn de la Plaza Mayor on viu Fortunata amb els seus oncles.

Sembla que Galdós va posar una mica de sistema en les seves idees musicals al seu article “La Música”, publicat a La Prensa el 3 de març de 1886. Un article que reprodueixes entre les pàgines 54 i 58 del teu assaig. Per què és tan important aquest text?

Perquè ens parla de la música que Galdós, un assidu a representacions i concerts, tenia a l’imaginari el 1886, és a dir, la música que s’havia pogut escoltar a Madrid amb certa freqüència, i això és fonamental per reconstruir l’època a nivell cultural. Hem de pensar que la música era (al contrari que avui), un petit miracle a què s’accedia amb molta sort (i, lògicament, diners). No hi havia televisió, ni ràdio ni plataformes de streaming, la música en directe era la joia de la corona de les arts, i així es va viure llavors.

D’on procedeix la teva predilecció per Beethoven?

Em sembla que, encara que la seva vida i la seva obra s’han idealitzat molt (quin remei, és clar), ha estat un dels creadors moderns en el sentit de l’home lliure que només respon de si mateix i de la seva pròpia creació, encara que això no li estalviés la misèria, exactament igual que Mozart trenta anys abans, just després de la Revolució Francesa. Convé recordar que Beethoven va tenir una crisi molt gran el 1802, quan es va adonar que es quedaria sord del tot, i que si no va arribar a suïcidar-se va ser per la idea de continuar creant, de continuar component música que, en bona mesura, el món tampoc va saber apreciar en un moment governat per la música lleugera de Rossini.

Qui era Malats?

Malats va ser un dels grans pianistes del moment. Era català, igual que Viñes o Pujol (que Fortuny va immortalitzar al seu llenç) i va ser molt present també a França, on tocaria la Suite Iberia d’Albéniz, que la va concebre per a ell. Malats també era compositor i hagués volgut adaptar a sarsuela la Marianela de Galdós, però finalment no va poder realitzar un projecte tan ambiciós. Tot i això, tots dos es van fer amics i Galdós va poder conèixer gràcies a ell algunes obres infreqüents (en aquell moment) de Beethoven, com la Sonata Op. 111 que tanca el cicle monumental de les trenta-dues sonates per a piano. A Malats va trobar Galdós un interlocutor per parlar de la música de Beethoven, per això és tan important la seva figura.

“Galdós va ser un gran defensor de la dona a la seva època, sobretot, de la seva injusta posició social a causa d’una baixa formació”

Fortunata, Jacinta, Saturna, Tristana, donya Emilia Pardo Bazán… Molts noms de dona al teu llibre… Li dediques moltes pàgines a la qüestió. Quin lloc ocupa Galdós entre elles?

Galdós va ser un gran defensor de la dona a la seva època, sobretot, de la seva injusta posició social a causa d’una baixa formació que la condemnava per tota la vida a la submissió de l’home (en aquest cas, Pardo Bazán, com George Sand abans, eren l’excepció, perquè eren riques i es podien permetre el luxe de ser independents). En aquest sentit, Galdós assimila la trista figura del dilettante musical a la de la dona vuitcentista, que es mou entre la impotència de la seva escassa educació i, per tant, les seves nul·les aspiracions a la vida. A Galdós, com en la pròpia realitat, la dona d’estrat petitburgès (Glòria, Camilla, Tristana, Olímpia…, Ana Ozores toca amb un sol dit…) colpeja el piano (literalment) de la mateixa manera que traeix un esperit independent negat per la mateixa societat a què pertanyen.

Què faries si fossis ministra d’Educació?

(Rialles…) Jo no podria ser ministra, no acataria la disciplina de partits i, encara menys, en el trist paper de la dona en la política d’avui. Però, si pogués fer el que faig a les meves classes per a tothom, establiria un sistema d’ensenyament basat en el coneixement a partir de les fonts, progressiu però esforçat, basat en la igualtat d’oportunitats i en un esperit il·lustrat que concep l’ensenyament com a ascensor social. Però, com Galdós i Beethoven darrere d’una societat lliure i justa, em temo que encara haurem de continuar esperant.

Ets hiperactiva. Sabem que no saps parar quieta… Què estàs tramant? Concerts, nous assajos?

Sí que paro, eh, ara a les vacances no he fet res (rialles), però sento que hi ha tant per descobrir…, però sí, hi ha coses, properament llançarem una revista acadèmica de música i arts interdisciplinàries, un concert benèfic a l’Auditori Nacional de Madrid a favor de la Fundació Carreras al setembre, un altre Beethoven per a 2027… Bé, i la presentació d’aquest Beethoven-Galdós a Saragossa i Madrid, amb les obres de Galdós tocava al piano el seu nebot Pepe… i un altre disc de jota cosmopolita, per què no.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons