Entrevista amb Laura Llevadot, professora titular de Filosofia Contemporània a la Universitat de Barcelona

Laura Llevadot: “La gent es «realitza» en el treball o això creuen”

Llicència Creative Commons

Andreu Navarra

Laura Llevadot és professora titular de Filosofia Contemporània a la Universitat de Barcelona. L’any 2022 va publicar a Tusquets Mi herida existía antes que yo. Feminismo y crítica de la diferencia sexual. Ara acaba de publicar Quatre mil dos-cents vint-i-set suïcidis no exemplars. Desig i melancolia en el capitalisme neoliberal (HyO), un assaig que mostra un estrany equilibri entre unitat i varietat.

Començaré preguntant-te per la imatge de la portada del teu llibre, que em fascina. ¿Què és aquesta bèstia blava i híbrida, mescla de corb i gos, que cau?

Aquesta imatge té una història. Es tracta d’una obra de Miriam Cahn, una artista suïssa que vaig descobrir en una exposició del Reina Sofia de Madrid. Les seves obres em van impressionar, especialment les pintures amb imatges de caiguda. En té varies en les que cauen cossos humans, alguns d’ells també animalitzats. Té una sèrie amb fons blaus, altres amb cossos amarronats. Entre ells es distingeixen dones i també nens. Són, d’una banda, desoladors. Perceps que són cossos vençuts per la violència, cossos que han defallit. Però d’altra banda, hi ha en la idea mateixa de la caiguda al buit, i en el fet que el fons sigui sovint blau, alguna cosa vinculada a l’aigua, a la mar, al fet de flotar. Em recorda el film Blau de Kiewslowski, que comento al llibre quan parlo de la melancolia i el dol.

Vaig triar el d’aquest gos-corb, i no pas algun de siluetes humanes perquè, sincerament, em semblaven massa forts, i també massa evidents. Hi ha una frase d’Adorno que diu que «contra el nihilisme n’hi ha prou amb el simple moviment de cua d’un gos», i és cert, però en aquest cas això no passa. No sabem si el gos ha caigut o l’han llançat, però sabem segur que no s’ha tirat ell sol. I el fet que tingui bec, tot i que no ales, podria fer-nos pensar que en algun moment arcaic havia après a volar, però ho ha oblidat. Un gos cau, probablement per efecte de la violència d’un ésser humà. Però hi ha també algú que ho veu, s’entristeix i ho pinta. És la Miriam Cahn, però podria ser qualsevol. No té cua per moure, però si mans per pintar. Vol dir que el nihilisme no es encara absolut. Hi ha encara algú que mira, s’entristeix i pinta. Això es molt.

El més curiós és que quan ja havia escrit el llibre i triat la portada vaig descobrir un text de la Rita Segato que parla de la Miriam Cahn, de la violència patriarcal que expressen els seus quadres i dels cossos que resisteixen malgrat tot. Sense dubte, una casualitat que no pot ser-ho. Li ho vaig dir, i em va comentar que, malgrat tot, ella veia en els quadres de la Miriam Cahn una història de resistència. Jo no ho sé. Jo crec que la resistència rau en mantenir una mirada atenta i ser capaç de pintar allò que molts no voldrien haver de mirar i que sovint és l’efecte directe de les seves accions.  

“Quatre mil dos-cents vint-i-set és el nombre de suïcidis que es van comptabilitzar a Espanya l’últim any del qual es tenen dades contrastades (2022)” (pàg. 11)… Així comença el teu llibre…

Sí. Pertany a la col.lecció d’HyO que es diu Numérika i que es caracteritza pel fet que als títols de tots els llibres apareix un número. Jo necessitava escriure sobre la nostra època, sobre la melancolia i la depressió que li és característica, i també sobre l’alarmant augment del nombre de suïcidis que estem patint. Crec que el nombre, tot i que silencia la singularitat de cada cas, que sempre és inexorable, parla tanmateix de quelcom estructural, de les condicions de vida en el capitalisme neoliberal que, per a molts, és insuportable. Aquest va ser el punt de partida.

Per què es va suïcidar Mark Fisher?

Això, evidentment, només ho sap ell. Sabem, però, que patia depressions, i coneixem també el seu treball teòric i polític. Crec que Fisher va tenir una capacitat extraordinària per a diagnosticar la nostra època, la de l’entrada en la fase neoliberal, que ell va anomenar «realisme capitalista». La característica fonamental del «realisme capitalista» és la ideologia segons la qual no hi ha alternativa al capitalisme i que es resumeix amb la frase de Jameson i Zizek que diu que avui «ens és més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme». Ell va voler obrir una escletxa en aquesta ideologia que es vol realista. D’una banda va mostrar que el capitalisme fa figa per tot arreu: l’explotació del planeta i la crisi climàtica; el malestar mental que va en augment; la precarietat i l’omnipresència del treball en les nostres vides que, que lluny de reduir les hores laborables, com els antics sindicats volien, avui ocupa els nostres dies i caps de setmana; la burocratització stalinista de les institucions i del mercat que importa de la gestió empresarial l’avaluació constant. Davant d’això, ell va voler pensar una sortida que, segurament, hagués volgut per a la seva pròpia vida, però no la va saber trobar, en tot cas no per a ell. Tot i així, ens deixa el seu treball per a seguir pensant-la.

M’impressiona que la seva darrera classe, pocs dies abans del seu suïcidi, fos sobre un text de Lyotard en el que aquest diu que «no hi ha enfora del capital». Potser va ser aquest el sentiment que el va portar a marxar: l’absència de l’enfora. La constatació d’aquesta absència pot arribar a ofegar. Tanmateix, ell va obrir un camí que podem seguir transitant.

“Hi ha ja massa triomfadors, escriptors, polítics, artistes, que deixen cadàvers al seu pas. Això es diu patriarcat”

Què direm de Ted Hugues?

Bufff… Escriptor notable. Orde del Mèrit britànic. Premi T.S. Eliot i no sé quants més. Tot un triomfador, vaja. Només que no pot ser casualitat que la seva dona, la Sylvia Plath, es suïcidés, que ho fes també la seva amant, aquesta amb la filla d’ell, a més, i que finalment ho fes també el seu fill. Dues dones i dos fills, que sapiguem. No es tracta de cancel·lar, per suposat, ni de deixar de llegir-lo, al contrari. Però per transformar la realitat cal dir les coses pel seu nom. Hi ha ja massa triomfadors, escriptors, polítics, artistes, que deixen cadàvers al seu pas. Això es diu patriarcat. La societat els ho ha permès i fins i tot els honora. Fa fàstic. Darrera d’un gran home no hi ha una gran dona. Sovint darrera d’un gran home hi ha una o múltiples víctimes, de les quals s’ha alimentat.

“La democràcia és hauntològica, inhòspita, perquè sempre assetjarà la política establerta que es vol, totalitària com és, present i acabada”… (pàg. 66) Ens ho amplies?

Aquesta és una idea que extrec de Derrida. Vol dir que la democràcia, pel fet de ser-ho, pel fet considerar-se a si mateixa un sistema obert a les demandes i a les crítiques, estarà sempre assetjada per demandes de justícia que superen i van més enllà de la seva legalitat vigent, fins i tot demandes que provenen del passat, mai acomplides, i d’altres que venen des del futur. El problema és que la política parlamentaria es blinda en la seva constitució i el seu estat de dret i esdevé, així, totalitària. Una democràcia que no es deixa transformar no és pas una democràcia. Però d’altra banda, tota democràcia, per tancada que es vulgui en la seva legislació, per definitiva i acabada que es pretengui, estarà sempre assetjada per demandes de justícia i de llibertat. Aquest és el seu fantasma que no pot exorcitzar. Hauntològica vol dir això, que els fantasmes de la llibertat l’habiten, ho vulgui o no.

A la mateixa pàgina, llegim: “Atrapat en cicles d’hiperactivitat maníaca i baixades depressives a l’infern d’un mateix, l’individu neoliberal  alimenta el capital alhora que s’enfonsa en la misèria d’una vida desproveïda de sentit”…

La vida en el capitalisme neoliberal és esgotadora. Ja no es tracta de vendre la teva força de treball durant unes hores, sinó de que facis de la teva vida el teu capital, que has d’estar invertint constantment. Des del moment que ens hem venut els serveis públics al capital (sanitat, educació, jubilacions, etc.), l’individu ha de procurar-se tot allò que abans l’estat li proporcionava i per a fer-ho ha d’estar sempre en actiu. No només treballant en la seva feina sinó també en les xarxes socials on ha de mostrar que és un treballador feliç, preparat i exitós, perquè mai saps  d’on et pot venir la feina.

“Les depressions, l’angoixa, el malestar mental, són l’efecte immediat d’una vida que ja no viu perquè s’ha confós amb la productivitat”

També has de generar el teu capital eròtic, que forma part d’allò que vens al mercat per validar-te com a individu exitós. I quan ho fas, alimentes el capital cibernètic amb les teves dades. Que tot això fa fàstic ho sap qualsevol. I que tot plegat no té res a veure amb qui ets, amb com et sents de debò, fa que t’enfonsis en el teu propi infern. Les depressions, l’angoixa, el malestar mental, són l’efecte immediat d’una vida que ja no viu perquè s’ha confós amb la productivitat.

“El desig és el carburant del capital” (pàg. 57)?

La qüestió és perquè hem acceptat aquest mode de vida. Lyotard i Baudrillard van ser els primers en analitzar el vincle entre el capital i el desig. Després, Nick Land, amb qui Fisher va col.laborar al CCRU, va entendre que el fracàs de les esquerres venia del fet que no havien entès com el capitalisme era capaç d’excitar el desig dels individus. De fet, Marcuse, pensava que el desig sempre excediria el treball. La realitat neoliberal ha mostrat el contrari, ha desmentit la tesi de Marcuse. La gent es «realitza» en el treball o això creuen, encara que sigui al preu de l’ansietat, l’angoixa i la depressió que els assetja dia rere dia. El capitalisme neoliberal ha triomfat sobre el pensament d’esquerres, malgrat tot el cicle de lluites dels 70, perquè el desig és molt més sexy que la justícia. És així de trist.

“Som una cultura d’ejaculació precoç”, dius que deia Baudrillard…

Exacte. La descàrrega està a l’ordre del dia. Desitgem i descarreguem.

Què és “desig neoliberal” i què és “desig postcapitalista”?

Hi ha anàlisis que diuen que el capitalisme ha capturat el desig. Amador Fernández-Savater en recull uns quants en el seu llibre «Capitalismo libidinal» (NED). La tesi del meu llibre és una altra. No és que el neoliberalisme hagi triomfat perquè ha sabut capturar el desig dels individus, com si el desig fos una categoria ahistòrica i trascendental. És que el desig és el dispositiu de captura. Crec, seguint a Foucault, que a partir del s.XIX va emergir el «subjecte de desig». És a dir, el fet que ens entenguem a nosaltres mateixos, essencialment, com a individus desitjants, cosa que no passava abans i que només va ser possible amb l’aparició del dispositiu de la sexualitat. El desig neoliberal, el fet que el capitalisme funcioni nodrint-se del nostre desig, per exemple amb la pornografia, però no només, també amb el treball, ha estat possible perquè ens hem cregut que la nostra essència antropològica era desitjar. Per això la melancolia i la depressió, que impliquen l’absència de desig i el desinterès per la productivitat, són avui la veritat del discurs oficial.

“La melancolia i la depressió, que impliquen l’absència de desig i el desinterès per la productivitat, són avui la veritat del discurs oficial”

El desig post-capitalista, que és un terme de Fisher, és del desig de sortir d’aquest parany, d’aquest sistema que s’alimenta del nostre desig de reconeixement, de validació, de realització. Però precisament per això, la meva tesi és que el post-capitalisme no pot ser desitjant. Requereix una crítica del desig en sí mateix. Si mai arribem a sortir del capitalisme serà perquè haurem aturat d’una vegada aquest desig de desitjar que no porta enlloc.

“Cap enuig ni precarietat laboral, només èxit i treball” (pàg. 88)…

Faig una comparació entre el tema «Candy» de la Rosalía i «Archangel» de Burial. Tots dos són bons temes, però allà on Burial optava per l’anonimat, els sons crepitants, l’atmosfera espectral, la materialitat de la gravació, la Rosalía ens proporciona un tema ple i lluminós acompanyat de tots els reels on mostra el seu èxit personal, i aquests reels són també treball. La Rosalia treballa 24/7, diu que «no beu, no fuma, no consumeix i ho presumeix». Sigui veritat o no, és el model d’èxit de l’individu neoliberal, que ja no té res a veure amb la posició contracultural del dubstep de Burial. Tot i així, que consti, jo aposto pel canvi cap al món llatí que ha fet la música urbana. Crec que és una bona puntada de peu al presumptuós etnocentrisme europeu i anglosaxó, només que cal veure quina és la seva capacitat subversiva. Per això, en el llibre, em decanto, per Yung Beef, ja que em sembla més coherent.

“En el dispositiu de la burocràcia neoliberal hem esdevingut així de cretins” (pàg. 47). Què podem fer? Hi ha esperança? Com recobrem el futur i el dret a la pèrdua?

Si hem acceptat l’augment exponencial del meta-treball, és a dir, de totes aquelles tasques burocràtiques que consisteixen en generar informes, avaluacions, auto-avaluacions, memòries, protocols … enlloc de treballar, és perquè en aquest tipus de producció de dades obtenim validació. Desitgem ser avaluats, i això és de cretins. A les feines es funciona com a les xarxes socials, els likes no són diferents de les avaluacions positives o de les consecucions d’objectius a les empreses. A molta gent li agrada queixar-se de l’excés de treball perquè genera empatia, però en el fons els encanta ser l’empleat del mes i que les «dades objectives» parlin per ells. Així és com se satisfà el desig, però només per tornar a començar el mes següent. Alguns semblen sortits d’escoles de monges que premiaven als minyons disciplinats. Però això crec que el neoliberalisme s’ha construït sobre aquest subjecte disciplinat i desitjant que ara ha trobat el mode de ser validat.

“No cal pensar en el futur per saber que no vols la dominació ni la tristesa que assola les nostres vides”

Hi ha esperança? Sincerament, no m’agrada gens aquesta paraula. És terriblement cristiana i arrossega amb ella la possibilitat de la desesperació. Només desesperen els esperançats. Crec que es pot viure sense esperança. I també sense futur. No cal imaginar un futur millor per actuar en funció de criteris com la justícia, l’anti-autoritarisme o l’anti-feixisme. No cal pensar en el futur per saber que no vols la dominació ni la tristesa que assola les nostres vides. Crec que allò que s’ha perdut és justament això: el combat contra un mode de vida que ens ofega i que no deixa lloc a l’experiència de la pèrdua, que t’obliga, sí o sí, a seguir desitjant.

Com podem deixar de ser cretins?

No tinc fórmules, però crec que el primer pas és adonar-se del tipus de món en el que vivim i de com hem arribat fins aquí. Deixar de ser un individu neoliberal, obsessionat pels likes, els objectius, l’èxit professional, l’èxit eròtic… deixar de capitalitzar les nostres relacions, d’entendre tot allò que fem en termes de benefici, sense mirar els cadàvers que anem deixant enrere, seria el primer pas. Però caldrà també algun tipus d’acció col.lectiva capaç de dir prou al mode de vida hiperaccelerat, i a la vegada, al que ens empeny el capital.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons