“Porta’ns el teu projecte”

Llicència Creative Commons

Andreu Navarra

Desembre de 1957. Paulino Garagorri, deixeble de José Ortega i Gasset, estava pronunciant una conferència a l’Aula de Cultura de la Facultat de Ciències Polítiques i Econòmiques de la Universitat de Madrid, i va dir el següent: “La docència consisteix a transmetre el saber adquirit per generacions antecedents, a seleccionar el que en aquest saber hi hagi de més consolidat i reconegut en la disciplina de què s’estigui tractant; però, en ser fidel a aquest raonable imperatiu, l’ensenyament s’até amb una preferència gairebé exclusiva a les qüestions que han aconseguit un tractament si no definitiu, almenys en vies d’anar-se convertint en indiscutit” (Introducción a Ortega, Alianza, 1970, pàg. 174).

Garagorri estava intentant explicar la diferència entre els sistemes de creences i els sistemes d’idees, així com també intentava desenvolupar el funcionament de les generacions històriques, una de les bases del pensament del seu mestre. I és aquí on podríem començar a fer-nos preguntes, com ara les següents: Què passaria si en lloc de transmetre el saber científic consolidat ens limitéssim a assenyalar que les creences actuals són naturals i inamovibles, permetent només una selecció tancada d’identitats i actituds? Què passaria si reduíssim el nostre sistema educatiu a un receptari de camins laborals i habilitats concretes? O, fins i tot: Què passaria si baséssim les nostres polítiques educatives en la disgregació de les disciplines, és a dir, les matèries o les assignatures?

Passaria el que estem veient actualment: no hi ha res a ensenyar, només cal acompanyar i bressolar identitats que no es contrasten amb cap llegat d’experiències anteriors. Identitats autoconfirmades que cauen en una laxitud programada, mig invencible. No hi ha generacions, no hi ha passat, no hi ha res a transmetre, ja que no hi ha res a impugnar: reduïm l’educació a sumes d’estímuls puntuals i de reactivitat emotiva. La creença fonamental del nostre temps és l’automatisme.

La sorpresa és el cansament que provoca aquesta nova naturalesa de la renúncia. Passegem un projecte fins que es marceix, i en aquell moment ja no sabem què hem de fer. Es buiden les aules, es buiden les biblioteques, queden desertes les convocatòries de feina. La societat entra en un estat de misteriosa laxitud: on tot s’hi val, ja no val la pena intentar res. No es pot protestar contra abstraccions, ja no hi ha res a negociar contra les veus totals de la IA-cràcia financera. Tothom arriba a pensar de si mateix que és un ésser escadusser, un obstacle per a l’optimització social. Sent persones no afegim cap valor a cap transacció.

Garagorri també ens va parlar (el 1957!) d’un món on els especialistes no tenien idees generals, i on l’alumnat no tenia idees concretes. Sense sistematicitat a la base, sense globalitat a la cúspide, la societat naufraga perquè docents i discents parlen idiomes totalment diferents, mentre que la gramàtica dogmàtica és, ineludiblement, la de l’automatisme financer, la que ve de fora i no la veiem.

Quan llegia aquestes reflexions sobre la naturalesa del coneixement i la possibilitat de contrastar-lo i convertir-lo en una idea evolutiva, fins i tot en una idea revolucionària, no podia deixar de pensar en molts estudis de postgrau o màster dels que he tingut notícia. Com hi havia moltes hores per omplir, la majoria de professors optaven pel “Porta’ns el teu projecte”. Les activitats acadèmiques queden reduïdes a assemblees disperses, queden reduïdes a grups de suport mutu, on es dóna per descomptat que patim problemes o que en som víctimes.

En un món sense tècniques transmissibles, sense oficis ni llegats de disciplines consolidades, només disposem de presentismes o de militàncies epidèrmiques. Es prenen les idees més còmodes del receptari i ens hi refugiem, contra les altres. El docent calla i s’aparta, només fa de coach o pseudopsicòleg positiu. El “projecte” sembla que avança però en realitat substitueix el “compromís”, la necessitat de partir de les seguretats prèvies per avançar de veritat, fora de la bombolla mental inicial, és a dir, la identitat prístina i infantil que persegueixen les nostres reformes educatives.

Formem part de la primera generació occidental que opta per apartar-se i callar. Però no perquè creixin els projectes personals, sinó precisament per impedir-ho, per manca de reg, fomentant la desinformació i premiant la laxitud, perquè ens imposin receptaris des de fora poders subtils que ens estimulen a canvi de molts diners. Com més diners, més estímul, més experiències. Se’ns diu: “Porteu-nos el vostre projecte, porteu-nos la vostra vida”. No tenim res a aportar-te, jove. Tot ha esdevingut vivencial perquè no hi ha res emmagatzemat que puguem entendre. Se’ns vol creatius però no informats. Se’ns diu que no hi ha res de què informar-nos, ningú no ens explica que el coneixement és una informació estructurada, és a dir, filtrada. Som la primera generació que deixa lliure i sense discussió la reproducció automàtica dels poders previs.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons