Entrevista a Alberto Torres Blandina

Alberto Torres Blandina: “Ja ningú busca la veritat”

Llicència Creative Commons

Andreu Navarra

Alberto Torres Blandina és professor de literatura i de creació literària. Ha publicat vuit novel·les, 3 novel·les infantils i dos poemaris, i ara presenta El Arte de educar estúpidos (Barlin Libros), les seves reflexions sobre el procés d’ensenyar i aprendre, i també sobre el món líquid on ens ha tocat exercir-nos com a adults i adolescents.

Primera pregunta, d’alguna manera obligada: Com se’t va acudir o va sorgir la idea d’escriure El Arte de educar estúpidos? Si no m’equivoco, és la teva primera incursió a l’assaig…

Durant un viatge a Islàndia, per a conèixer el sistema educatiu, em vaig adonar que el seu enfocament era molt diferent de l’espanyol. Quan vaig veure nens de set anys en una optativa de cuina amb ganivets i foc vaig preguntar al professor si no hi havia mai accidents. Em va dir que sí, que és clar. I els pares què diuen? Em va mirar confús. No us demanden?, vaig insistir. I va continuar confús. Per què ens haurien de demandar? Si treballen amb foc doncs alguna vegada es cremaran, no?

Les meves preguntes tenien sentit en un país sobreprotector com Espanya, on no es deixa ni els alumnes de Batxiller sortir del centre si no van acompanyats, no sigui que els agafi un cotxe; no obstant això, eren preguntes estúpides a Islàndia, cosa que em va fer pensar molt en aquest lost in translation cultural.

“El nostre sistema va en contra de la responsabilitat i l’autonomia, del caràcter creatiu i emprenedor. De la maduresa…”

Aquesta no va ser l’única experiència, com explico al llibre, que em va sorprendre. I totes tenien una cosa en comú: donaven responsabilitat i no sobreprotegien; donaven confiança i no desconfiança. Més tard vaig investigar altres sistemes i vaig veure clar que el nostre sistema educatiu té moltes coses bones, però en té algunes de dolentíssimes. Entre elles, el fet que tot (legislació, pares i mares, professorat, directiva…) està creat des de la idea no explícita, però latent, que els nens i els joves són incapaços, per la qual cosa han d’estar sempre supervisats. El nostre sistema va contra la responsabilitat i l’autonomia, del caràcter creatiu i emprenedor. De la maduresa, cosa que veiem en aquests alumnes universitaris que la seva mare omple la matrícula…

Vaig decidir donar-li forma perquè crec que no ens estem adonant que les bones intencions no sempre acaben bé. Volem posar-ho fàcil però el que fem és convertir-los en dependents i poc resolutius. Sóc de la idea de Plató que actuem malament per desconeixement (sí, sóc optimista per vocació… i amb molta feina, jaja). I, sobretot, vaig voler que no fos un llibre de caràcter acadèmic, sinó un assaig àgil i fàcil de llegir, on s’abordessin temes difícils de manera senzilla i didàctica perquè qualsevol pogués llegir-lo i entrar al debat. Fujo (a la meva obra, no a les meves lectures) de l’academicisme, que sempre m’ha semblat una mica elitista.

Escrius: “Fa la sensació que hi ha un Gran Germà observant-ho tot que obliga els docents a autocensurar-se i les directives a exercir un horrible paper de censors, cosa que acaba creant esquerdes a la comunitat educativa” (pàg. 28)… Això és cert?

Sí, és el clima social d’ultraprotecció, un clima gairebé malaltís, que ho escampa tot. Una idea molt espanyola (crec que més aviat mediterrània) que fa que una mare se senti culpable si no pot donar pit, o la mirin malament si decideix no fer-ho; que fem els deures dels nostres fills i demanem als professors que els aprovin perquè no es traumaticin, pobres. Que quan un alumne salta la tanca del centre per anar-se’n (a Islàndia no hi ha tanques) els pares demanin al centre com si els professors no es dediquessin a ensenyar sinó a guardar i vigilar. Que les directives vigilin de prop el que fan els seus professors per evitar queixes, no fos cas que citin Darwin i hi hagi un nen catòlic i els pares hagin de demanar comptes.

“No ens adonem però vivim obsessionats a aïllar els nens de tot allò que els farà madurar, comprendre el món, confrontar, reflexionar, gestionar emocions negatives…”

No ens adonem però vivim obsessionats a aïllar els nens de tot allò que els farà madurar, comprendre el món, confrontar, reflexionar, gestionar emocions negatives… I després passa el que passa. És com aquesta història d’uns europeus que van anar a un llogaret africà i van construir un pou perquè el més proper era a tres quilòmetres. Aleshores les dones es van posar molt tristes perquè anar al pou plegades era la major llibertat que tenien en un ambient masclista. Les bones intencions de vegades acaben malament.

El subtítol del teu llibre és: “Una crítica sociològica per recuperar la confiança en l’educació”. És aquí la clau del teu enfocament? Pots ampliar-nos-ho?

Crec que ja el títol, ‘L’art d’educar estúpids’, ironitza sobre com el sistema s’enfoca a educar els menors com si fossin estúpids. Però defenso que no ho són per res. La generació de vidre és la que ha acabat sortint al carrer per treure fang a la DANA de València, la meva ciutat, cosa que mostra molt bé que la societat s’equivoca de ple amb ells.

M’agrada sempre escriure en positiu. Gairebé tot el llibre és una crítica al sistema educatiu com a reflex d’una societat sobreprotectora, disneyficada, i capitalista on els pares i les mares es creuen clients amb drets a opinar sobre tot. I on la manca de conciliació deriva en la compensació mitjançant la queixa als que eduquen els teus fills. A això s’hi afegeix un moment social de guerra cultural i desprestigi de la raó i la ciència.

Però un cop feta l’anàlisi, la part final del llibre pretén donar claus de com podríem canviar aquestes coses, sinó a nivell global (això és difícil ara per ara, només podem a curt termini obrir el debat) sí a la nostra pròpia vida, al nostre enfocament com a pares i a les nostres classes si som docents.

“Els pares desconfien de la tasca docent” (pàg.28)…

El llibre parteix dels quatre nivells de desconfiança que vertebren el sistema educatiu: desconfiança d’adults en menors; de pares i mares cap al professorat; de legislació i equips directius en docents… I això acaba derivant en desconfiança de l’alumnat en si mateix. Si ningú no confia en les teves capacitats, com ho podries fer tu?

“Entre una dada objectiva i una xerrameca, la majoria triarà la xerrameca si aquesta defensa els seus prejudicis” (pàg. 54). Què fer?

L’individualisme ens ha portat a desconfiar de la ciència (antivabressols, terraplanistes, ultrareligiosos…). En realitat, a desconfiar de la humanitat, que durant segles ha treballat unida, pas a pas, per a arribar a avenços científics i tecnològics. L’individu (recolzat per les bombolles que generen les xarxes socials, on l’algorisme et mostra sobretot aquells que creuen el mateix que tu, per boig que això sigui) creu que ho sap tot, que ningú no li pot ensenyar res. Així que ja ningú no busca la veritat. Només es busquen aquelles excuses que defensin la teva Veritat triada. Només ens hem de fixar en què s’han convertit els mitjans de comunicació per adonar-nos-en. Ja no busquen la veritat sinó dir als seus allò que desitgen escoltar. Un presentador de la FOX ho va confirmar: sabíem que era mentida, però els nostres espectadors no volien que fos mentida així que vam dir que era veritat.

“L’individualisme ens ha portat a desconfiar de la ciència (antivabressols, terraplanistes, ultrareligiosos…). En realitat, a desconfiar de la Humanitat”

Com milloraries l’educació espanyola pública? Quins serien els canvis que consideraries més urgents? Per on començaries?

Tots sabem què cal fer, fins i tot el menys informat. Això és el que més m’emprenya perquè si no es fa és perquè no es vol. El primer, que esquerra i dreta pactin una llei educativa perquè aquesta no canviï cada cinc anys. El segon, treure burocràcia (efecte de la desconfiança de què parlàvem) que fa que els docents perdin més temps dient el que fan que fent. El tercer, abaixar la ràtio i posar més especialistes, sobretot en temes d’integració. La integració sense mitjans no existeix. Finalment, el tema que jo abordo al llibre: un enfocament basat en la confiança i l’empoderament, no en la desconfiança i la sobreprotecció.

El teu llibre anterior no era una novel·la en ús. Permet-me que faci una mica la vista enrere, fins a l’abril, quan vas publicar Tierra (Candaya). Què és aquesta obra? Ens ho pots explicar breument?

Tierra és un projecte que vaig començar en una residència d’escriptors de Corea del Sud. Durant uns quants anys vaig estar parlant amb gent de més de cent països sobre la seva vida, la de la seva família, per explicar la intrahistòria del món, és a dir, la història dels que mai surten als llibres d’història. Des de la construcció del mur de Berlín fins al COVID, veiem com famílies de diferents països, cultures, religions… pateixen a les seves carns la Història: guerres, canvis polítics, noves tecnologies, modes, idees trencadores… És un llibre sobre la història recent explicada per la gent que ningú no escolta.

Què estàs escrivint? S’assemblarà més a El arte… o a Tierra?

En aquests moments estic corregint un assaig sobre literatura espanyola  titulat Las Malas Obras que parteix de la idea que les grans obres sempre són considerades dolentes pels seus contemporanis, sigui perquè no encaixen èticament, estèticament o políticament, així que s’analitza com aquestes obres van abraçar el futur sovint amb la incomprensió dels seus contemporanis. D’altra banda, acabo d’acabar una novel·la infantil titulada Mundo Fábula. Totes dues obres busquen casa, jaja, per si algun editor llegeix això i s’anima.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons