LA GRAN ESTAFA. Secció d’opinió a càrrec de David Cerdà

Competents

Llicència Creative Commons

David Cerdá

L’educació pública no està per fer els nois feliços o perquè «construeixin una biografia», sinó per a fer-los competents. Aquesta competència va molt més enllà de la «empleabilitat» (un nord estúpid, una idea d’esclau), per tal com incorpora els aspectes principals del caràcter i la civilitat. Resulta, a més, que la competència és trampolí per a una de les virtuts essencials de l’ésser humà: la valentia.

Què és això de ser «competent»? Una barreja de capacitat i competitivitat: recursos abundants de coneixement i l’afany de fer les coses tan ben que, tard o d’hora i d’una manera o d’una altra, rebin la seva recompensa. És competent aquella persona que és eficaç i eficient, però no només en termes productius, sinó quant a ciutadà —exigent, crític, lliure— i pel que fa al seu projecte personal Anomenem civilització a un afany col·lectiu de competència, que inclou allò ètic i allò estètic, la possibilitat que abundin la pau, la bellesa, el bé, la veritat en la convivència.

Vist així, resulta ben estrany que hi hagi educadors que no només hagin abandonat el projecte de fer competents els seus educands, sinó que fins i tot neguin la importància evolutiva i civilitzadora del competir. Hi ha espais d’educació en què es nega la competència a la qual s’atribueixen tots els mals de l’enfrontament social. Això no obstant, només cal entendre la relació entre ciutadania i professionalitat perquè les versions fosques del competir —el «competitivisme», ho podríem anomenar— quedin desvelades i separades de la seva versió lluminosa. És per fer-se competent, i no és per a ser feliç o «empleable» (idea absurda i esclavitzant on n’hi hagi) que una persona jove hauria d’anar a un centre educatiu.

Resulta a més que aquest ser competent és consubstancial a la construcció del caràcter. El psicòleg social Albert Bandura ho va anomenar «autoeficàcia percebuda»: les creences en les nostres habilitats per tractar amb les diferents situacions que se’ns presenten, que afecten la nostra autoestima i auto-respecte, i així doncs, recurrentment, la nostra futura capacitat per resoldre desafiaments. Explica Bandura que percebre’s auto-eficaç consisteix a creure en la nostra capacitat per produir efectes. Això és en essència una persona competent: algú que ha desenvolupat destreses per sentir que és capaç d’afectar beneficiosament el món.

L´autoestima és intensament social; l’auto-respecte descansa més en l’individu, i és indissociable d’una vida íntegra. Walt Kowalski, l’avinagrat protagonista de Gran Torino, de Clint Eastwood, coneix molt bé aquesta diferència. Està mortalment malalt, ha perdut la seva dona, encara carrega amb horribles records de la seva experiència bèl·lica i malviu contrariat en un món i amb una família els valors de la qual l’espanten. Tot i la seva incalculable amargor, Kowalski viu dret, és una persona honorable. El seu jove veí, Thao Vang Lor, intenta robar el seu Ford Gran Torino per guanyar-se l’estima de la banda que l’assetja i l’humilia. Després d’algunes peripècies, Kowalski acaba prenent-lo a càrrec seu. Supera la seva radical xenofòbia —una façana amb la qual poder allunyar altres éssers humans, estar sol i regalar-se en les seves decepcions— i tracta Thao i la seva germana Sue amb humanitat i, després, amb afecte.

Kowalski sap que Thao necessita respectar-se. Observa com es relaciona amb les noies i sap de la seva baixa autoestima; però és més important que es respecti. Perdut entre generacions i cultures, desorientat i sol, ha d’aprendre a defensar-se, i per això s’haurà de fer digne, lliure i responsable. Kowalski no es limita a apreciar-lo, ni li lliura d’antuvi un respecte que encara no mereix; el primer que fa per armar de valor Thao és prestar-li les seves eines i fer que el noi se sàpiga capaç d’arreglar algunes coses i fins i tot d’exercir un ofici. Sap el vell rondinaire que són molts els fils que entrellacen l’autoeficàcia amb l’autoestima i l’auto-respecte, i sap allò que Nietzsche va dir al seu dia: quan sembli que res no et pugui salvar, serà l’orgull qui et salvi.

Ningú nega que l’orgull i l’excés d’amor propi no et puguin sepultar. Però és un error monumental desatendre el costat virtuós de l’orgull: la determinació tenaç de ser la millor versió d’un mateix, l’afany de superació i el projecte de prendre la vida d’un com qui controla un timó amb les dues mans. No es tracta de negar les circumstàncies socioeconòmiques, la sort i altres aspectes que hi ha i precisament l’escola pública ha de tractar de revertir, si és que vol ser l’imprescindible bastió de la democràcia; es tracta d’afegir que en aquest camí de competència personal, professional i civil que l’educació ha de ser l’educand ha d’entendre què n’és el protagonista. En definitiva, es tracta d’oferir oportunitats per desenvolupar un caràcter valent.

Fascina veure com als joves —i a molts dels grans— els encanten les històries de força esportiva i èxit empresarial just ara que creix el menyspreu de la competència. Fascina, però no estranya. O potser es pensen vostès que a una classe dirigent malalta de mediocritat li interessa una ciutadania competent?

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons