Tradició racional educativa davant de perversió emocional disruptiva

Llicència Creative Commons

David Rabadà

L’altre dia vaig trobar un escrit que vaig intercalar entre uns apunts de biologia evolutiva als meus 15 anys. Entre les explicacions del professor, es veu que la meva adolescència va escriure el següent: l’amor és un parany biològic per a la reproducció humana. Sorprenentment, i durant tota la meva vida, mai no he desitjat tenir fills, un fet molt conseqüent, racional i d’acord amb aquella frase de fa 43 anys. Potser, i com que molts em retreuen, he estat, i segueixo sent, massa racional. Ja sé que els humans som una barreja de pensaments racionals i reaccions emocionals, però en el meu cas, i sense pretendre ostentar la raó, intento que pesi més allò racional que allò emocional buscant un sa equilibri entre tots dos. Si fóssim totalment racionals, potser no tindríem fills en veure l’amor i el sexe com un parany biològic reproductiu, però si fóssim totalment emocionals també podríem exterminar l’espècie prement un botó nuclear. Podem dir que per emoció decidim tenir i matar fills, i que amb raó podem decidir no tenir-los sense matar els existents, almenys aquest sembla haver estat el meu cas.

Quan es parla d’educació, que no pas de reproducció com en el context anterior, pesen malauradament més les emocions pedagògiques que les raons científiques. A tots els sistemes educatius del món hi ha més raons ideològiques i emocionals darrere, que demostracions científiques racionals davant. En altres paraules, es creu més en allò que diuen ideologies emocionals que no pas en allò que demostren les ciències racionals. Com que són els humans més emocionals que racionals, i per això només observi el públic durant un partit de futbol, ​​tendim a prendre decisions més incorrectes i ineficients que aquelles que puguin millorar tota la nostra comunitat. Per aquesta raó portem més de 100 anys amb experiments pedagògics que fallen un darrere l’altre, i malgrat això, perseverem en els seus errors. Defensar certes postures racionals i educades per xarxes ha significat i sovint en el meu cas rebre multitud d’injúries emocionals i desafortunades. El meu cunyat ironitza afectuosament quan em diu que cada vegada que escric em faig més amics.

Pel que fa a allò emocional davant d’allò racional en educació, posem per exemple la discussió entre la instrucció explícita i l’aprenentatge per descobriment. La primera opció està defensada per la psicologia cognitiva amb estudis científics, però en canvi la segona és ideològica, però està instaurada a la gran majoria de pedagogies de tots els nostres països veïns, inclòs el nostre. Per experiència, i per ciència, sabem que els coneixements previs milloren en gran mesura l’adquisició de coneixements nous, per tant, els xavals joves en posseir pocs coneixements previs difícilment poden aprendre per descobriment. Intenti vostè mateix aprendre d’un manual de mecànica quàntica sense coneixements previs sobre això. En aquest cas us serà gairebé impossible aprendre coses noves de forma eficaç i a llarg termini, en canvi, i si és aficionat al futbol, ​​podreu llegir amb facilitat un diari esportiu gràcies als seus sabers anteriors que us permetran comprendre el que diuen gairebé totes les notícies i aprendre’s les xafarderies sobre jugadors i entrenadors. En el primer cas li seria summament necessari un professor docte, en el segon només n’hi ha prou amb vostè mateix.

Tot i això, les emocions ideològiques pesen més en pedagogia que les raons lògiques. Sabem amb certesa que la instrucció explícita i directa aconsegueix que els alumnes aprenguin de manera més eficaç, i que l’aprenentatge per descobriment no ho fa i que entorpeix l’ensenyament. En definitiva, els alumnes aprenen més i més ràpidament si estan sent supervisats per professors doctes, tot al contrari de si aquests alumnes se’ls deixa treballant pel seu compte i aprenent dels errors. Amb un professor atent, els errors es corregeixen com més aviat millor i s’evita que l’alumne cometi nous errors. Tot això ho ratifica la ciència cognitiva, la lògica i l’experiència de milions de docents, però la pedagogia regnant de les nostres lleis ho continua negant.

Un altre exemple de pedagogia emocional davant de ciència racional el tenim en la moda de recompensar sempre els alumnes per a no frustrar-los, i aquest sempre inclou “tot i que ho facin malament”, i segons la psicologia cognitiva, implica que el plaer de la lloança i de la seva dopamina cerebral, deixa de funcionar davant de tants elogis repetits, una cosa semblant a habituar-se a una droga. Doncs aquesta pràctica pedagògica està provocant que el percentatge de nens més impulsius hagi crescut exponencialment, i és que no hem de lloar un alumne si aquest no s’esforça. Un estudiant només millorarà si és avaluat de forma objectiva fent que ell ho sàpiga.

Podem afegir a aquesta llista de pedagogies emocionals una altra que està guanyant molt de terreny durant els últims anys. Moltes associacions de pares juntament amb psicòlegs i pedagogs proposen que els xavals no facin deures a casa i argumenten que, si els pares no es porten deures a casa, els seus fills tampoc, una cosa totalment paradoxal ja que molts adults porten obligacions de la feina a la llar. Però és que a més els informes PISA diuen clarament que hi ha una relació directa i positiva entre els alumnes que fan deures a casa i el seu millor rendiment acadèmic. Encara més, passa el mateix amb l’educació a l’ombra amb aquells alumnes que reben classes particulars fora del centre educatiu. És per això que les acadèmies i empreses privades que ofereixen aquests serveis creixen dia a dia, serveis més assolibles per les famílies acomodades que per les humils. D’això no se’n pot dir equitat.

En resum, les pedagogies emocionals que defensen ideologies sense lògica critiquen les tradicions com si allò vell sempre hagués de ser dolent, però s’obliden que la tradició és el conjunt d’aquelles innovacions que van arribar a ser mínimament eficaces. Podem voler-ho canviar tot, però espero que vostè, i per molt innovador que li diguin que hagi de ser, no faci sexe pels orificis nasals.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons