Entrevista a Joan Cuscó i Clarasó, filòsof i professor hiperactiu

Joan Cuscó: “L’intel·lectualisme és aristocràcia” (per a Serra Húnter)

Llicència Creative Commons

Andreu Navarra

“Jaume Serra Húnter és el filòsof que fa el pas del segle XIX al segle XX. El filòsof que rehabilita la universitat com a lloc de producció filosòfica allunyant-se de la somorta i repetitiva escolàstica. El que s’adona del potencial del catalanisme com a motor de renovació, de transformació i de modernització”. Aquest fragment prové de la pàgina 84 del llibre Jaume Serra Húnter. Filosofia, consciencia i llibertat (Enoanda), que acaba de publicar Joan Cuscó i Clarasó, professor de Filosofia de la Universitat de Barcelona. Joan Cuscó no para, no dona treva. Repassem amb ell la seva trajectòria.

1923. Es crea la Societat Catalana de Filosofia. Jaume Serra Húnter hi és des del principi. Què va aportar, com va evolucionar?

La Societat Catalana de Filosofia és filla d’un procés que comença a principis de segle amb la voluntat de crear un espai adequat per al desenvolupament de la filosofia en la cultura catalana. Podem esmentar el Primer Congrés Universitari Català (1903) i els Estudis Universitaris Catalans (1903), en què Serra Húnter ja hi era, l’Acadèmia Catalana de la Llengua (1902),  l’Acadèmia de Filosofia i Controvèrsia Escolàstica (1904), l’Acadèmia Catalana d’Estudis Filosòfics (1906) i la Fundació Catalana de Filosofia (1907), entre altres. I, de manera especial, la creació de l’Institut d’Estudis Catalans (1907) i del Seminari de Filosofia (1914), en què treballaven Eugeni d’Ors, Josep Mª Capdevila i Joan Crexells. El 1923 tots aquests moviments i totes aquestes inquietuds es plasmen en el naixement d’una societat filosòfica molt diversa i a l’empara de l’Institut d’Estudis Catalans i de Ramon Turró. Una entitat que fa el seu primer anuari, que es planteja un vocabulari en català, que comença a tenir contactes internacionals… Però tot s’acaba quan arriba la dictadura de Primo de Rivera.

Escola Social de la Generalitat, Escola Normal, Ateneu Enciclopèdic Popular, Ateneu Polytechnicum, Universitat Autònoma… Hi ha alguna institució on Serra Húnter no exercís la docència?

La Universitat de Barcelona experimenta un canvi fonamental, en l’àmbit filosòfic, quan es crea la Secció de filosofia i quan, entre els anys 1912 i 1914, hi arriben Tomàs Carreres Artau, Cosme Parpal i Jaume Serra Húnter. La seva tasca serà fructífera a partir de la dècada del 1920 (amb personalitats com les de Joan Crexells i Joaquim Xirau) i, sobretot, en el període de la Universitat Autònoma de Barcelona / Universitat de Catalunya, fins al 1938. Ara bé, tot plegat no es podria entendre sense tot el que hem esmentat en la pregunta anterior. A més, tant Serra Húnter com altres professors de universitaris (Tomàs Carreres Artau, Joaquim Xirau….) fan una tasca de conferències, cursos i seminaris en ateneus i institucions d’arreu del país. I serra Húnter, en això, és capdavanter. Treballa de valent. També per fer arribar la filosofia a les classes treballadores i populars.

“La relació entre el món acadèmic i el món cultural ha canviat molt i ambdós viuen molt incomunicats”

“La nostra personalitat serà totalment reconeguda i res no podrà en contra d’ella quan tinguem una ciència i una educació nostrada” (p.14); ho deia Serra Hunter l’any 1931. Com ho veus avui?

Serra Húnter ho escriu en un moment de plena transformació i d’eufòria política i acadèmica. Venien d’uns anys de dictadura però també d’un període en què, sobretot entre 1906 i 1918, s’havia avançat molt en la publicació d’obres, en l’àmbit institucional i científic… Jo, avui, no ho veig amb tanta eufòria, tot ha canviat molt. Fa poc, la UCE (Universitata Catalana d’Estiu) em va encarregar una ponència per fer un repàs del que s’ha fet en filosofia els darrers 20 anys. Cert que no vivim en un desert  i que ha crescut el nombre d’editorials, de projectes, festivals i cafès filosòfics (a l’estil del que es fa en altres indrets), que la Facultat de Filosofia de la UB té un molt bon posicionament al món, però som en un altre moment. I per fer el que Serra Húnter voldria cal investigar molt i tenir uns fonaments ferms que ens manquen, sobretot en el coneixement de quines han estat els aportacions més importants des de casa nostra, com les d’Eduard Nicol. Amb tot, és cert que han augmentat el nombre de tesis doctoral, dins i fora del país, sobre pensadors catalans de diferents èpoques. Ara bé, i retornant al que dèiem abans, també la relació entre el món acadèmic i el món cultural ha canviat molt i ambdós viuen molt incomunicats, la qual cosa és nefasta per als objectius plantejats per Serra Húnter.

Filosòficament parlant, què va ser transvasat de la Mancomunitat a la República?

La Facultat de Lletres, Filosofia i Pedagogia i va poder fer un salt qualitatiu tan important i en tan poc temps perquè hi havia molta feina prèvia feta. El Segon Congrés Universitari Català (1918), per exemple, ja havia establert com havia de ser una facultat moderna, oberta al món, oberta a al cultura catalana i a la societat. El pòsit creat a partir del 1903, i del qual Serra Húnter n’és molt corresponsable des del primer moment, va permetre la universitat republicana. I l’empenta de la Mancomunitat a les ciències i  a la filosofia fou decisiva. Després tot va canviat, el Tercer Congrés Universitari Català, previst pel 1937, no es va poder fer fins moltes dècades després, per exemple. El procés va quedar aturat amb el franquisme i la majoria de professorat fou exiliat.

“L’obra de Ramon Martí d’Eixalà i de Llorens i Barba en i per a la filosofia del país va ser cabdal i va tenir una certa influència”

L’any 1999 vas dedicar una monografia al pensador pioner Francesc Xavier Llorens i Barba, que apareix molt en el teu nou llibre. Concretament, comentes que la continuïtat de què no va poder gaudir Llorens sí la va poder obtenir Serra. Però, qui va ser realment Llorens i Barba? Per què va ser important per a Serra i per a nosaltres?

L’obra de Ramon Martí d’Eixalà i de Llorens i Barba en i per a la filosofia del país va ser cabdal i va tenir una certa influència. Va transformar, això sí, el món acadèmic. No obstant això, amb la seva mort, el 1872, el món acadèmic va tornar a l’escolàstica.

Quan Carreras i Artau i Serra Húnter cerquen un moment i uns autors en qui poder trobar uns antecedents al seu projecte van a Llorens i Barba, però n’agafen més la inquietud, el tarannà i una certa visió que no pas unes doctrines. Llorens i Barba va dir que calia reconstruir el pensament filosòfic per a crear una cultura ferma i que en aquesta empresa la universitat havia de ser el pal de paller. Que calia obrir-nos a totes les tendències per a trobar el camí. En el mateix moment, des de Madrid es va dir que la renovació havia de ser introduir Krause i des de València que era millor seguir en l’escolàstica. Aquesta idea perdura en Serra Húnter. I al llarg del segle XX ha marcat el tarannà de la filosofia universitària catalana en els seus moments àlgids, que no han estat gaires.

Maria Carratalà (1899-1984), filòsofa i musicòloga, com tu mateix. La vas recuperar en dos llibres teus recents: Entre Orfeu i Plató (Enoanda, 2022) i L’Any segon de la guerra (Galerada, 2022). Qui era? Per què la vam oblidar i per què l’hem de recordar?

Maria Carratalà ha estat, durant, anys una dona oblidada. La guerra i el franquisme van suposar un trencament del que encara no ens n’hem sobreposat i ella en va ser una víctima. De fet, l’any 1984 fou enterrada a la fossa comú.

Fa poc hem recuperat els seus articles escrits durant l’any 1938 i en el pròleg a aquest llibre hi expliquem la seva important tasca com a membre del Lyceum Club, com a dramaturga, com a  pianista, com a conferenciant i com articulista. Era una dona amb empenta i amb bona formació filosòfica i musical. Representa molt bé allò que fou la cultura catalana del primer terç del segle XX i l’important rol que en ella hi van jugar les dones. Les seves reflexions són encara molt valuoses i per això cal llegir-la. Hom les podrà trobar a: L’any segon de la guerra. Recull d’articles publicats a Meridià, setmanari del Front Intel·lectual Antifeixista (Galerada,  2022).

“Maria Carratalà ha estat, durant, anys una dona oblidada. La guerra i el franquisme van suposar un trencament del que encara no ens n’hem sobreposat i ella en va ser una víctima”

A Entre Orfeu i Plató recupero, sobretot, la seva vessant com a pensadora i crítica de la música, que era la faceta que havia quedat més amagada. A l’altra llibre que us he recomanat hi trobareu la seva vessant més política, filosòfica i de teòrica de l’art.

Joaquim Xirau és un altre personatge habitual al teu llibre. Qui era realment?

Joaquim Xirau és un dels “fills” de la tasca iniciada per Serra Húnter. Del treball rigorós fet des de la universitat, com ell mateix va reconèixer, tot i que posteriorment es van barallar, sobretot per qüestions polítiques. Ell i Serra Húnter són els qui capitanegen la facultat durant la II República. Ell va ser renovador en l’àmbit de la pedagogia i decisiu en la introducció de Husserl en la cultura catalana i hispanoamericana.

Què és l’intel·lectualisme segons Serra Húnter? Per què és antiorsià?

L’intel·lectualisme és aristocràcia. És Eugeni d’Ors. Una cultura que no albira transformar la societat des de baix. Una filosofia elitista. Això diu Serra Húnter. Una visió erudita del saber. Allunyada de al realitat i dels seus problemes i vista com un esnobisme o com un prestigi acadèmic. Com a  simple carrera acadèmica  o professional. Pedanteria, en podríem dir.

És antiorisà per tot això i pel propi caràcter de Xènius. També perquè considera que la filosofia es fa des de la universitat i amb rigor, encara que es vulgui fer divulgació, cosa que ell retreu a d’Ors que, de fet, no va publicar el seu primer llibre de filosofia, pròpiament dit, fins el 1947.

Et sembla que la filosofia és, com deia Serra Húnter (pàg.45) “(1) curiositat, (2) manera de saber i (3) actitud moral”?

Sí, és una actitud que implica una manera d’actuar i de treballar. Una mirada que es vol sempre inquieta perquè no vol ser dogmàtica. Una actitud moral perquè el saber ha de tenir un estret lligam amb l’acció i amb la vida. Ara bé, si comença en la curiositat o comença en un el conflicte, ja ho discutiríem més.

Per què Serra Húnter es va oblidar de Dalí i Salvat-Papasseit? Per què no es va renovar, filosòficament, durant els anys trenta?

Serra Húnter ha consolidat la seva visió de la filosofia entre els anys 1923 i 1926. Cert que a l’exili desplega alguns temes nous, però mor molt aviat. No crec que no es vagi “renovar”. Estava al cas de tot. Amb tot, és cert que quan parla de temes d’art Dalí i Salvat-Papasseit no hi són. En el cas de Dalí podríem pensar que pot ser per circumstàncies ja que Dalí es presenta a Barcelona a la segona meitat dels anys 20 del segle XX i agafa relleu al llarg de la dècada del 1930, que és quan Serra té ocupacions tant en l’organització de la universitat com, després, en la política. En relació a Salvat-Papasseit, podem copsar que el poeta és més proper a altres autors com Diego Ruiz, políticament i filosòfica allunyats de Serra Húnter. De tota manera, encara queda feina per acabar de conèixer tot el que va fer Serra Húnter en el darrer període de la seva vida.

El sentit transcendental que Serra Húnter atorgava a la docència universitària i a la ciència expressada en català, creus que continua vigent? Fan els deures les nostres institucions?

Penso que continua vigent, però les nostres institucions no fan els deures. Les cultures necessiten tenir pensament i ciència en el seu idioma. Hi guanya l’idioma i hi guanya la societat. El català no pot ser una llengua familiar, també ha de ser una llengua de cultura. I ho pot ser. Ara hi ha passos, per exemple, per retornar a fer filosofia analítica en català… Ara bé, si les revistes científiques en català no tenen el reconeixement necessari, entre altres motius perquè el govern del país no les recolza en aquest sentit, no anem bé. Hi ha d’haver complicitat entre universitats, institucions polítiques i científiques (com l’IEC), editorials… Ha de ser un projecte comú.

Explica’ns a què et dediques com a músic.

Bé, durant anys m’hi he guanyat la vida. Ara faig música com a diversió, amb tot segueixo treballant en investigar antics instruments per tornar-los a portar al carrer. També he escrit obres, ara se’n donaran a conèixer dues per a duet de clarinets, he investigat i ensenyat la nostra música tradicional i popular… Els meus instruments són la gralla i el clarinet. Vaig estudiar musicologia i això, actualment, forma part de la meva activitat docent a la universitat, tot  i que durant dècades m’ha servit per anar construint l’Arxiu Musical de Vinseum, en el qual s’hi conserva música des del segle XV fins al segle XXI.

Què estàs escrivint? Descansaràs algun dia?

Bé, ara hi ha alguns projectes al calaix. No m’agrada parlar mai del que estic fent perquè en aquest país les coses van molt lentes i a vegades queden aturades. Però tinc quatre llibres entre mans, alguns ja en la fase final. En tot cas, i perquè ja estem fent les darreres correccions, puc parlar de la meva participació al llibre sobre música i tecnologia Música Politècnica de la UPC.

A mi el que faig, de fet el que sempre he fet professionalment, m’omple i és vocacional. La meva feina no em cansa i no necessito descansar en el sentit habitual del terme. És a dir, de qui espera que ja sigui divendres o de qui es queixa perquè ja és dilluns. He tingut aquesta sort de guanyar-me la vida fent coses que m’agraden  i que m’omplen. Dit això, descanso, sí! Però dormo poc.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons