Incompetències bàsiques

Llicència Creative Commons

Andreu Navarra

Mentre va durar la fe ciberconstructivista, el malestar docent no s’atrevia a treure el cap pels mitjans de comunicació i les publicacions pedagògiques. Però la llarga etapa del conformisme majoritari (1990-2022) sembla que s’ha acabat, gràcies, en part, a escriptors com Damià Bardera o Xavier Díez, els dos implicats en aquest llibre sobre el dia a dia a les classes de secundària catalanes, i sobre tot gràcies a les primeres fundacions i associacions de pares compromeses amb la transmissió de coneixement que van sorgint últimament i molts altres autors que seria massa llarg comentar aquí.

Incompetències bàsiques (Pòrtic) de Damià Bardera no és un llibre precisament original, però sí eficaç. És un digne successor del ja llunyà Crónica de un profesor de secundaria (2001), del gran Toni Sala, un llibre pioner, i del més recent L’escola: espai en destrucció, de Xavier Díez (2022), i a més en forma i estil en Bardera s’assembla a en Sala, en el sentit que és un escriptor tallant, realista, irònic, directe i anti retòric. En aquest sentit, el seu llibre no podia arribar en millor moment: el pedagogisme català ja és clarament un cadàver polític, i les successives reedicions del mateix paquet de mesures polítiques (retallades més pedagogisme romàntic i infantiloide) ja no convencen ningú.

Ha arribat un moment on a Catalunya sembla molt txatxi-progre eliminar aules d’acollida i s’anomena “feixista” a tot aquell que gosa exigir l’alfabetització plena per a tothom. Hem arribat a aquesta situació delirant perquè hem deixat que una retòrica pseudo radical i neo rousseauniana, d’origen empresarial, s’apoderi del discurs oficial i converteixi una sèrie de deliris antidemocràtics en pura i simple disciplina burocràtica.

Damià Bardera, que és un bon cirurgià literari, descriu perfectament i amb gran despullament estilístic què està passant en un país que demana “atenció personalitzada” als seus docents mentre els atribueix la cura de 250 alumnes, i on paraules en principi positives i ètiques (com “inclusió” o “diversitat”) s’han convertit en trampes lingüístiques per a fer miques el sistema públic i deixar-lo lligat de peus i mans a pràctiques molt primitives de caciquisme i capitalisme mafiós.

I és aquí on penso que el llibre podria haver aprofundit més, tot i que el prologuista, Xavier Díez, posa nom al fenomen que ens està afectant i destruint la societat: thatcherisme. El diagnòstic de Bardera és exacte, però cal començar a plantejar què fem: en primer, podríem fer aflorar el mercat de les innovacions pedagogistes i les vergonyes del solucionisme digital, és a dir, denunciar que la substitució de les pedagogies serioses pels somnis futuristes, uniformitzadors i semitotalitaris formen una crosta activament dedicada a retirar fons públics de les escoles per a repartir-los entre corporacions i empreses totalment alienes al camp escolar. Quan parlem de “Neoliberalisme” ens referim precisament això: a dispositius d’aparença progressista que serveixen a una lògica extractiva i autocolonial. Cal denunciar que estem en mans de polítiques ultradretanes disfressades d’humanitarisme, parlant de fluxos de diners i de nihilisme capitalista. I cal proposar la injecció de pedagogia autèntica i continguts emancipadors en una escola que s’ha acabat convertint en un laboratori d’alienacions socials.

Quant a les relacions amb l’alumnat, l’autor destaca: “És important no insultar-los la intel·ligència, no subestimar-los, no infantilitzar-los, exigir-los un bon rendiment acadèmic des de la coherència i l’honestedat” (p.45); és a dir, fer el que no permeten fer ni les lleis ni els reials decrets ni els currículums actuals, dissenyats per a enfonsar, humiliar i infantilitzar els fills de les majories socials catalanes. El malestar docent no es resoldrà fins que la classe política no enviï a la paperera de la història la mescla d’austericidi i romanticisme hipòcrita, tecnocràcia privatitzadora i religió civil pedagogista que fa massa anys que devora les nostres escoles.

El retrat de les elits pedagogistes catalanes no hi falta: “Aquests pedagogs, amb l’inestimable suport del Departament d’Educació i les fundacions amigues –per exemple, Fundació Bofill o Associació Rosa Sensat, totes dues privades-, han esdevingut uns éssers infal·libles les teories dels quals no necessiten ser contrastades ni validades. Encara que no toquin de peus a terra, no han de donar cap mena d’explicació a ningú –encara menys als docents- perquè ells i les seves teories es troben més enllà del bé i del mal” (p.68). Potser és que el Bé avui a Catalunya habita en tres o quatre comptes bancaris.

Potser afegiria que no ens trobem davant d’un problema causat per incompetents, sinó provocat per mercaders. Mercaders com els que descrivia Adam Smith en els seus textos més subtils: quan els mercaders ostenten el poder, ho pateix la societat sencera perquè tota noció ètica és envida a l’exili, en aquest cas un exili interior que llibres com el de Damià Bardera contribueixen a trencar.

La pregunta principal, a Incompetències bàsiques, hi està plantejada amb tota transparència: “El problema dels docents és precisament aquest: com podem fer pedagogia d’un disbarat educatiu que, de tant extrem que és, de tan absurd, de tan burocràtic, esdevé inversemblant per a la immensa majoria que no es dedica a la docència?” (p.74). En altres paraules, la distància entre la teoria i a pràctica és tan desconcertant que estem entrant en una zona de desmoralització definitiva i terminal. Òbviament, aquest estat de derrota és provocat, l’han causat tots aquells interessats en la privatització i la re elitització del coneixement.

El sistema ho arregla de manera molt senzilla i perfectament reaccionària: els docents trasmissivistes, els que creuen en el paper emancipador del sistema públic, són titllats de “feixistes”, “corporativistes” i “ultraconservadors”, i porta fent-ho des de 1990, amb efectes devastadors. És a dir, els que formen un gremi parasitari porten dècades insultant i humiliant els millors professionals amb què el país comptava per a aixecar ciutadania, cultura, valors i ciència als nostres barris.

Mercaders de cursos sectaris, mercaders de pseudociència salvífica, mercaders de cinisme social i de projectes decoratius. A Catalunya patim una greu bombolla de cinisme oficial, que ningú no s’atreveix a punxar. La pus es va acumulant, ¿deixarem entrar aire fresc algun dia? I potser els docents tornarien a les aules, i disposaríem d’una xarxa sanejada, modernitzada, sense humitats al sostre ni ambients tètrics, dotada com cal i sense interferències ni coaccions tecnofeudals.

Títol: «Incompetències bàsiques. Crònica d’un desgavell educatiu».

Autor: Damià Bardera

ISBN: 978-84-9809-578-4

Editorial: Pòrtic

Idioma: Català

Nombre de pàgines: 115.

Data de publicació: setembre de 2024

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons