LA GRAN ESTAFA. Secció d’opinió a càrrec de David Cerdà

Ridiculitzar la ignorància

Llicència Creative Commons

David Cerdá

Per un pudor que cal entendre en si mateix ignorant, no s’està dedicant als centres de secundària l’esforç necessari per ridiculitzar els ignorants influencers dels quals molts adolescents es nodreixen. És funció indelegable de l’ensenyament mostrar als més joves, amb criteris dialèctics i no ideològics, a què fan olor les escombraries.

No sé si és un malentès afany de pluralitat, per desconeixement o per aquesta tendència insana de l’escola d’avui a voler «adaptar-se» massa bé als temps, però la veritat és que no estem cuidant la dieta intel·lectual dels menors. Al mateix temps que els traiem els llibres de les mans, perquè no se’ls facin bola («ja aprendran a apreciar-los de grans», diuen altres ignorants), evitem ficar-nos en un esbarzer tanmateix molt necessari: valorar críticament aquests llocs als que van per no estar llegint el que és bo, els seus intagrammers, youtubers i tiktokers.

No és bona cosa injuriar aquests nous canals en conjunt. En primer lloc perquè, encara que costa de trobar-les, hi ha algunes perles divulgatives (profunditat no n’hi ha perquè no es pot); en segon lloc perquè no tenen res de dolent, llevat de la proporció que ocupin del seu temps; i finalment perquè carregar in toto contra allò que, malgrat que ens dolgui, és el seu mitjà natural, només aconsegueix que per reacció no ens escoltin. Però el que sí que és obligació dels instituts, com a suposada farga del pensament crític dels nois, és denunciar la ignorància a què s’exposen, almenys mentre hi hagi un sol professor —i n’hi ha uns quants— que pensi (sàpiga) que la escola és el temple del coneixement i en conseqüència el flagell de la ignorància.

No hi ha la ignorància en abstracte: hi ha ignorants. Alguns són referents estrella dels nostres joves, que si no senten ni mu de les nostres advertències és perquè hem deixat de fer-les. Ningú no els posa en guàrdia contra els criptobabaus, els neomasclistes pseudoemprenedors que pontifiquen sobre les dones i els homes «d’alt valor» i les fashionistes que determinen la roba i modelen el cos de les noies. No s’hi analitza, en qualsevol assignatura que ranegi l’ètica o el pensament crític (en queda alguna?), com aquesta colla de pocavergonyes s’estan quedant amb els seus diners i infectant les seves ments —i no pas amb aires de llibertat, com el punk o el rock, sinó amb maneres d’esclau— i fins a quin punt s’estan deixant guiar pels qui no en saben res. Vull pensar que no és perquè hi ha docents que també compren als mateixos abocadors; sigui com sigui, és el nostre deure ensenyar-los la sortida de la seva platònica caverna.

No només no posem davant d’ells aquests miralls: alguns sospiren per tal que aquests entabanadors trepitgin aules amb la seva xerrameca i els expliquin coses. Tampoc és estrany, quan resulta que un cèlebre conductor d’infames productes de teleporqueria ha estat fa mesos citat al Congrés (ni més ni menys que al Congrés) per donar lliçons sobre educació en la diversitat. Per què renunciem al nostre deure d’obrir-los els ulls i els lliurem als Llados d’aquest món, de consumidors compulsius com Nikocado Avocado o de noies que amb prou feines sobrepassen els trenta quilos, com Eugenia Cooney? I ja que parlem de fer les classes divertides: què hi ha més divertit que esmicolar davant seu, amb raons i elegant ironia, els seus ídols de fang, i a continuació mostrar-los el camí cap a la veritable saviesa, cap a les coses bones?

La ignorància és enemiga natural de l’escola: lliurem doncs aquesta batalla. No ens fem una idea de la quantitat de xavals que arriben a l’edat adulta immersos en un maremàgnum intel·lectual i sentimental que els fa malbé. En part és perquè no hem ridiculitzat amb arguments els flautistes de Hamelin que els han sortit al pas i són tants que més aviat semblen una nodrida banda de vent. En comptes de cursos per a l’emprenedoria (acabin amb aquesta estupidesa com més aviat millor), necessiten retrats robot dels estafadors piramidals als quals paguen quotes; en comptes d’una fal·laç digitalització, necessiten aprendre que només la lucidesa els ajudarà a construir vides fortes. I, tot i estant l’exercici físic molt bé, haurem d’insistir que, tret de grans excepcions, és de la seva ment que viuran i amb què aconseguiran elevar-se.

Essent l’educació un afany global de la polis no hi ha cap raó perquè els nous creadors de contingut no siguin còmplices en l’afany de portar els joves cap al millor. Però aquells que juguin a l’equip de la ignorància han de ser combatuts. També pot ser atractiu: és d’una infinita condescendència pensar que els joves estan per no ser desafiats en els seus gustos més actuals i barroers. Quan giren a la cantonada i compleixen els divuit, aleshores ja diem que els hem de tractar com a adults; contribuïm doncs a la seva maduresa explicant-los que els emperadors a qui aplaudeixen van nus.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons