.

.

Que per tot arreu hi ha text sembla un fet, ens envolten els documents, els contes i les històries. I és més, hi ha qui diu que, en néixer, ens llencen a un món parlat. Es diu fins i tot, ho va dir Jesús Ibáñez, que allò social és de l’ordre del dir, que està fet de dictats (el que cal dir) i d’interdiccions (allò que està prohibit dir). El primer Wittgenstein ens va advertir (encara que més tard se’n desdigués) que del que no es pot parlar millor és callar, que els límits del llenguatge són els límits del món, que no hi ha un límit exterior al llenguatge. S’arribà a l’extrem d’afirmar que la consciència humana sorgeix del llenguatge, que les estructures (Saussure ho va dir) del llenguatge són les estructures de la nostra percepció del món.

S’han dit moltes coses sobre el dir, perquè el dir ens envolta, l’habitem i ens habita, i en l’enfonsament del llenguatge, diu Fernando Colina, hi ha la psicosi. El llenguatge, fins i tot quan el polvoritzem mitjançant la glosolàlia esquizofrènica, ens persegueix i no ens dóna treva. Fins i tot es diu que al principi va ser el verb, que Déu deia això i això es feia, així, del no-res, que allò que Déu deia anava a missa i que després mai més no se’n desdeia.

De fet, des de l’Hel·lenisme i al llarg de tota la Modernitat, la filosofia abandona la pregunta per l’ésser (en què consisteix ser, què és ser) per la pregunta per la validesa de l’enunciat. Ja queda lluny aquella pregunta metafísica que Felipe Martínez Marzoa descrivia com l’intent de «dir» el joc en què tot dir es mou i hi habita ja des de sempre.

Molt més tard, es diria que des de Plató allò que domina el pensament és la metafísica de la presència, la presència sense més ni més, sense que quedi cap ombra que no sigui mera aparença. I és que quan el fenomen del llenguatge pren presència i protagonisme i se sobredimensiona, la presència de les coses esdevé tan innòcua i òbvia i manejable com una paraula escrita a llapis en un oceà de full en blanc. I llavors les matemàtiques són el llenguatge de la natura, l’ADN és el llenguatge de la vida, el pensament i el món funciona mitjançant metàfores; i a l’era de la postveritat els fets no diuen res més que allò que es vulgui fer que diguin a cada moment. Aleshores sembla que ara el que diem que som i que fem és més important que el que som i fem; és igual que el quadre estigui en blanc, si jo ho envolto de discurs pot significar qualsevol cosa que jo decideixi. Si tu dius que això és un fet, jo puc dir que tinc un fet alternatiu.

Doncs bé, arribats en aquest punt on ni del que s’ha fet hom no pot estar d’acord que és un fet, i ja ni es recorda que som el que fem amb el que han fet de nosaltres, com deia Sartre, ni el que li va contestar Simone de Beauvoir, que de vegades el que han fet de nosaltres pesa massa, ni el que després va afegir Judith Butler, que, sigui com sigui, podem desfer això que han fet de nosaltres, tornem al principi. Això se suposava que era un escrit contra la Paraula. Però les aproximacions al fenomen lingüístic que hem apuntat semblen sobrevolar el mateix fenomen, i creiem que això és perquè se’l confon amb l’escriptura.

L’escriptura és, com diu Pablo Navarro Sustaeta, un dispositiu d’interacció virtual, com ho és el cinema, la ràdio, els diners o Internet, turbines de dissipació intencional, que desfan els objectes que les nostres intencions fan i que generen estructures dissipatives que constrenyen la societat i les nostres consciències. El preu d’augmentar les possibilitats d’interacció és l’augment de l’opacitat social, que les ciències socials, cadascuna a la seva manera, procuren aclarir. Però a aquestes alçades de la Història, es dóna la circumstància que ja s’han dit tantes coses, s’hi ha publicat tant i hi ha tant soroll bibliomètric que hom té la impressió que tot està escrit ja, que el que jo desconec segur que algú ho coneixerà, que fins i tot allò desconegut, incognoscible, allò que està més enllà dels límits del coneixement, sí que pot ser conegut, que el coneixement és només una possibilitat entre altres, una opinió entre altres. És com si haguéssim oblidat allò que plantejava la filosofia antiga i que fracassava en el seu intent de dir-ho: el joc en què es mou i habita tot dir; car en dir-ho s’atura el joc.

Preguntem-nos llavors: i si el llenguatge és ja des de sempre el vehicle que fa servir la consciència per ser conscient d’altres consciències i de si mateixa? És possible que hàgim arribat a l’absurd de considerar més rellevant l’automòbil que el viatge i els que hi viatgen?

Doncs bé, si és així… guardem un minut de silenci per la mort del… silenci.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons