L’economia de dades assetja l’escola

Llicència Creative Commons

Jon Bustillo

Les grans companyies tecnològiques ja fa un cert temps que van descobrir el valor de les dades personals, creant el que avui es coneix com “l’economia de dades”. Saber en tot moment què fa, on és, què compra, què visita, què sent, què preocupa cada persona, s’ha convertit en el tresor més preuat i, per això, no s’escatima en recursos. Milionàries inversions que pretenen continuar aprofundint en el coneixement del que passa a la vida de les persones i que, pel que sembla, continuen sent molt rendibles. Darrere d’això, hi ha tota una indústria de compravenda de dades on ens sorprendríem com podrien ser d’exhaustives les informacions que, sobre cadascun de nosaltres, són capaces d’aportar aquestes companyies. I és que, al nostre dia a dia, no deixem de generar més i més dades a través dels dispositius mòbils, els seus sistemes operatius i les xarxes de comunicació. Una font d’informació inesgotable que, unida a la potència de càlcul dels sistemes més complexos de computació, és capaç d’identificar cada subjecte, obtenir patrons de conducta per segments i identificar perfils socioeconòmics que permeten a les empreses adequar tant els serveis com els preus a cada persona. Parlem de la comunicació personalitzada, una nova forma de condicionar a les persones, oferint a cada persona allò que vol escoltar, sigui o no cert, i creant una mena de “echo chamber” (Peirano, 2019).

L’escola no és pas aliena a aquesta realitat i, des de la incorporació de les TIC a les aules, s’ha obert una nova finestra perquè els voltors de les dades segueixin coneixent-nos cada vegada millor. Fem un petit exercici de com seria aquesta aportació desinteressada a l’economia de dades. Suposem una escola d’educació primària (desgraciadament també es podria fer amb centres d’infantil) que, en una apoteosi d’innovació i modernitat, incorpora l’ús de Chromebooks[i] o, si es vol, els serveis gratuïts de Google en el dia a dia de les classes . Recursos educatius que, a través de la xarxa wi-fi del centre, permeten accedir a gairebé qualsevol informació i paral·lelament envien a les companyies tecnològiques tota la informació relativa a l’ús de la tecnologia, tant del maquinari com dels programes que s’utilitzen per part de cada usuari registrat. Allà anirien, sense gaire esforç, informacions relatives a l’historial de les cerques i navegació, la velocitat d’escriptura, el temps mitjà de lectura, els treballs realitzats… i d’altres que no són tan evidents però que també són d’interès per a la indústria de les dades (Rodríguez Prieto, 2023). Això a l’entorn de l’aula, però quan l’alumnat es torna a connectar, identificant-se a casa (bé a través de l’equip de l’escola o des de qualsevol altre dispositiu), les companyies tecnològiques són capaces d’obtenir tota una cascada de informacions relatives a les condicions econòmiques, familiars i socials que s’associen a aquest estudiant. Així, quan es comparteix al domicili la xarxa wi-fi a què es connecten tots els dispositius mòbils de la casa, l’usuari registrat als diferents serveis educatius que s’impulsen des de l’escola, s’incorpora al torrent de dades que, amablement cedim de forma gratuïta a les grans companyies tecnològiques i que aquestes podran analitzar per obtenir nous patrons (O’Neil, 2017).

Informacions que no només s’ajunten a les generades dins de la xarxa sense fil domèstica, sinó que també s’associen a les generades per tots els dispositius mòbils (sobre qualsevol punt de connexió) que les companyies tecnològiques ja tenen degudament identificats. Companyies com Google, Apple, Telefónica o Samsung poden identificar com són les famílies dels escolars i quins són els seus integrants. Com a mínim, coneixen el tipus de dispositius que usen, cada quant els renoven, temps de connexió i desconnexió, on viuen, qui conviuen, què compren i on, nivell de despesa, amb qui es relacionen, si van de vacances (quan i a on ), l’historial mèdic,… fins i tot qui voten. Tal com indica Véliz (2021), “El poder de les companyies tecnològiques es forma, per una banda, a partir de la possessió d’un control exclusiu sobre les nostres dades i, de l’altra, per la seva capacitat de preveure tots els nostres moviments; que, alhora, els brinda múltiples oportunitats d’influir en la nostra conducta i de vendre aquesta influència a altres, governs inclosos”. Massa poder en mans d’empreses privades que estan desitjoses d’incorporar les dades més íntimes de l’exercici escolar dels més petits de casa. Un preu massa alt que l’administració educativa, en comptes d’evitar, generalitza a través dels múltiples contractes que realitza amb aquestes companyies.

Algunes associacions familiars ja s’han manifestat contra aquesta situació, però les administracions educatives miren cap a l’altre costat i, en nom de la innovació i la competència digital, segueixen engreixant el mercat de les dades, en aquesta ocasió referides a persones menors d’edat que aniran deixant un sucós rastre del seu exercici escolar que només estarà a disposició de les grans companyies tecnològiques.

Coincidint amb Véliz (2021), crec que no tot està perdut i, si des de l’administració educativa s’impulsa, es podrien fer almenys dues qüestions bàsiques; d’una banda, recuperar la incorporació del maquinari i programari lliure a l’educació (Adell & Bernabé, 2007), limitant així la generació i captació, per part d’empreses privades, de dades de l’alumnat en el seu exercici educatiu, assegurant així una navegació per la xarxa el més anònima possible. D’altra banda, caldria conscienciar els equips directius, el professorat, les famílies i l’alumnat sobre la necessitat de preservar la privadesa de les nostres dades, mostrant les conseqüències que ja estan afectant qüestions tan properes com les seleccions de personal, accés a crèdits, preus personalitzats, assegurances o programes de violència de gènere. Una injustícia nova per a aquelles persones que no es vegin afavorides per l’algoritme que va ser entrenat amb les nostres dades des de l’edat escolar.

___

[i] https://edu.google.com/intl/ALL_es/chromebooks/overview/

Bibliografia:

Adell, J., & Bernabé, I. (2007). Software libre en educación. Tecnología educativa. Madrid: McGraw-Hill, 173-195. 173-195.

O’Neil, C. (2017). Armas de destrucción matemática: Cómo el bigdata aumenta la desigualdad y amenaza la democracia. Capitán Swing Libros.

Peirano, M. (2019). El enemigo conoce el sistema: Manipulación de ideas, personas e influencias después de la economía de la atención. Debate.

Rodríguez Prieto, R. (2023). Menores, privacidad y derechos humanos en la escuela. El caso de Google workplace for education en España. DERECHOS Y LIBERTADES: Revista de Filosofía del Derecho y derechos humanos, 50, 199-224. https://doi.org/10.20318/dyl.2024.8240

Véliz, C. (2021). Privacidad es poder: Datos, vigilancia y libertad en la era digital. Penguin.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons