Entre fórmules químiques i fórmules metafísiques

Entre fórmules químiques i fórmules metafísiques

Entre fórmules químiques i fórmules metafísiques

Gerd Altmann. / Pixabay

Llicència Creative Commons

.
.
Héctor Cerezales Magallanes
.
.
No sabem quina és la tasca positiva de la filosofia, però si en té una de negativa, aquesta ha de ser aclarir el camí d’errors i confusions epistemològiques. En aquest article esbossarem com algunes d’aquestes confusions es concreten en les teories i les pràctiques de la psiquiatria contemporània.

D’una banda, tenim el realisme transcendental, per al qual la consciència i la subjectivitat no són més que mers epifenòmens, aparences, en el pitjor sentit de la paraula. La nostra memòria, la nostra percepció, les nostres sociabilitats constitutives i, en definitiva, les nostres consciències ens enganyen. Hi ha una realitat independent de les observacions que en fem, una realitat independent del que fem amb ella. Així doncs, a la manera de mitjancera, ja sigui per mitjà de la deducció i la inducció científiques, de la ciència infusa religiosa o d’esquemes cognitivo-conductuals psiquiàtrics, podem accedir a la realitat subjacent. Aleshores els símptomes del malestar psicològic deixen de ser responsabilitat de qui els pateix, deixen de ser estratègies de la pròpia ment per suportar el dol per una pèrdua (de persones, coses, ideals o valors) i convertir la pèrdua en falta d’una altra cosa que serveixi de combustible per a un nou desig projectat cap endavant, i es converteixen en un quadre teòric que només pot ser indagat i intervingut per l’ull clínic dels experts i no pel propi ull de la ment. El teu malestar psicològic no té res a veure amb tu, és una cosa que obeeix a processos cognitius subjacents a la consciència, és el teu cervell que t’està jugant una mala passada, és, en definitiva, la teva química cerebral (el desajust dels teus neurotransmissors) la responsable del teu malestar, i, només la tecno-ciència química hi pot intervenir.

D’altra banda, tenim l’idealisme empíric: tot és una construcció subjectiva, una ficció, fins i tot la pròpia subjectivitat és una construcció, no hi ha una realitat allà fora (ni aquí dins), sinó que tot es redueix a un joc de llenguatge, a un joc de veritats imposades per voluntats de poder, per un o altre equilibri (o desequilibri) de poder. En aquesta confusió queda el terreny adobat per a qualsevol cosa. El teu malestar psicològic és una il·lusió, un error de llenguatge, canviant de conversa, canviarem el món (interior i exterior) com per art de màgia, la fe mou muntanyes i circumvolucions cerebrals, si vols, pots, el que et passa és allò que projectes que passi, atraus el bo o el dolent que et passa segons allò bo o allò dolent que fas que passi, etc.

Doncs bé, es dóna la paradoxa que les dues mirades teòriques sobre el malestar psicològic pateixen la mateixa confusió que defineix els dos principals tipus de malestar psicològic (la depressió i la psicosi), com si un error a la mirada (de la teoria) s’hagués transferit al seu objecte d’estudi, o a la inversa. I d’aquesta manera, la depressió i la psicosi apareixen com una assumpció i incorporació, fins a les darreres conseqüències, del realisme transcendental, i de l’idealisme empíric, respectivament. Que allò subjectiu és una farsa impotent davant de l’única cosa real que és allò objectiu, la qual cosa no té res a veure amb tu i davant de la qual no es pot fer res, heus aquí la depressió. Que tant el que és objectiu com el que és subjectiu són ficcions orquestrades per una voluntat de poder, que com a tal, mai compareix, heus aquí la psicosi.

Davant d’aquest panorama esbossat per la dimensió negativa de la filosofia, de què parlàvem al principi, ¿és possible apuntar a una dimensió positiva de la filosofia que tingui alguna cosa a dir en tot aquest batibull? Kant, que proposava un idealisme transcendental i un realisme empíric (la nostra experiència és real, el nostre «fer» és fer socialment la realitat encara que la realitat tendeixi a desfer el que en fem, i hi ha un punt de fuga metafísic que dóna perspectiva a tots els nostres fers i desfer intrínsec de la realitat) es preguntava si són possibles els judicis sintètics a priori. La filosofia pot ampliar el coneixement previ a l’experiència?

No ho sabem, encara que entreveiem un punt cec de llum a l’horitzó. Per a la Grècia antiga el demiurg, l’Ànima, en fer-se món corpori com a reflex de si mateixa, barrejava la barreja de cos i ànima resultant amb l’Ànima per donar lloc als éssers humans. No érem cos i ànima, sinó ànima corpòria i Ànima. I llavors, és possible una psicosíntesi més enllà de la psicoanàlisi i del biologicisme psicosintètic? Res que ens col·loqui en un punt estable entre fórmules químiques i fórmules metafísiques? Un punt de fuga de l’ànima a l’Ànima, una vàlvula d’escapament de la pressió social atmosfèrica que reguli les pujades i les baixades de les nostres temperatures psicològiques? És el terme mitjà un punt cec de llum?

Meditem sobre l’assumpte.


Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *