CARA A CARA AMB

Leandro Sequeiros San Román, paleontòleg

Leandro Sequeiros: “Aquí hi ha tesi” (Emiliano Aguirre dixit)

Llicència Creative Commons

David Rabadà

Amb motiu del proper centenari el 2025 de l’eminent paleontòleg espanyol, Emiliano Aguirre, cal entrevistar algú que el va conèixer amb agudesa i profunditat. Aquest és Leandro Sequeiros San Román, una ment que il·lumina per ella mateixa qualsevol conversa. He d’afegir que va ser un immens plaer escoltar atentament tot el que em va explicar.

Nascut a Sevilla el 1942, es va llicenciar en Ciències Geològiques a Granada durant el 1970 i quatre anys més tard es va doctorar. Però les seves ànsies per saber el van portar a una segona llicenciatura l’any 2000, i en aquest cas, a Teologia, havent estat catedràtic de Paleontologia des del 1983, professor de Paleontologia a Granada entre els anys 1970 i 1975, a Saragossa entre els anys 1975 i 1983, a Sevilla entre 1983 i 1988). També va ser professor de Didàctica de les Ciències a Úbeda entre 1986 i 1990, professor de Metodologia de la Investigació a Còrdova entre 1991 i 1997, professor de Filosofia de la Naturalesa i Filosofia de la Ciència, Epistemologia i Antropologia Filosòfica a Granada entre 1997 i 2012).

A tot aquest enorme currículum cal afegir que ha estat membre de l’Equip de Treball de formació de professors de Ciències a la Junta d’Andalusia entre el 1986 i el 1997), membre de l’Acadèmia de Ciències Exactes, Físiques i Naturals de la Universitat de Saragossa des del 2002 , Medalla Niccolo Stenone de l’Acadèmia de Florència i president de l’Associació d’Amics de Teilhard des del 2021. I ha publicat més de 150 llibres. Davant d’aquesta carrera professional, és preceptiu entrevistar aquest home del Renaixement per conèixer-lo millor, a ell i al seu gran amic Emiliano Aguirre.

Com vas conèixer Emiliano Aguirre?

Crec que va ser a l’any 1965, quan Emiliano tenia 40 anys i estava acabant la seva tesi doctoral sobre Elefants dirigida per Miquel Crusafont. Jo tenia 23 anys i era a la Universitat Comillas de Madrid cursant els estudis de Filosofia. Emiliano va venir a la nostra Facultat per donar-nos un curset sobre temes evolutius. Encara recordo quant em va enlluernar.

Però aleshores, com va sorgir la vostra amistat?

Doncs dos anys més tard, el 1967, jo era a Granada estudiant a la universitat la llicenciatura de Geologia. Va aparèixer al Col·legi Major acompanyat pel pare Eduard Boné, un jesuïta científic i paleontòleg belga. Venien per visitar els jaciments de mamífers fòssils de la conca de Guadix. Els vaig acompanyar encantat. I tot just arribar al jaciment, Emiliano es va ajupir per recollir una peça gran i rodona dient: “vaja, la ròtula d’un elefant”. Aquell dia va ser entranyable i preludi de gran amistat. Al cap de poc, Emiliano va intentar convèncer-me que fes una tesi de mamífers fòssils, perllongant les investigacions que ell mateix va fer a les conques de Granada, Guadix i Baza entre 1950 i 1955. Però li vaig dir que em semblava difícil, doncs en aquella època a Paleontologia de Granada només s’estudiaven ammonites.

Però m’imagino que Emiliano t’hi va insistir

Sí, i entre 1978 i 1979 Emiliano va ser el meu cap a Saragossa al Departament de Paleontologia. Jo ja era Professor Titular i ell va ser el primer Catedràtic de Paleontologia de la Universitat de Saragossa.

En aquells anys la paleontologia i l’evolució vivien entre grans incerteses científiques, quina diferència hi va haver entre Emiliano Aguirre i Miquel Crusafont?

Tots dos pensaven diferent pel que fa a l’evolució. Es conserva la correspondència entre Emiliano Aguirre i Miguel Crusafont des del 1954. En aquell any, ja llunyà, Emiliano tenia 29 anys. Estava cursat brillantment quart curs de la carrera de Ciències Naturals a Madrid (1950-1955), i era alumne de Bermudo Meléndez (1912-1999). Don Bermudo va ser Catedràtic a Granada (1944-1949) i després Catedràtic a Madrid (des de 1949). Devia ser Bermudo qui va aconsellar a Emiliano que, si volia dedicar-se als mamífers i humans fòssils, havia d’anar a l’expert en aquells temps, Miquel Crusafont. Des dels anys 40, aquest, juntament amb Villalta, havia estudiat molts jaciments de mamífers fòssils a Catalunya i Castella. Crusafont havia defensat la seva tesi doctoral sobre girafes fòssils el 1950. I el 1952 havia organitzat a Sabadell, amb gran èxit, el Primer Curset Internacional de Paleontologia, al qual van assistir, entre d’altres, Bermudo i Truyols. Don Bermudo va aconsellar a Emiliano perquè escrivís a Crusafont per a ser convidat al segon curset que va tenir lloc el 1954, i que li demanés que fos el seu mestre i director de la seva futura tesi. Tot i que la diferència d’edat era de 15 anys, aviat van congeniar. I Emiliano es va fer visitant habitual per Sabadell. Però Crusafont, potser influït per alguns paleontòlegs francesos de línia “vitalista” i lamarckiana, va impregnar els Cursets de Sabadell, els seus escrits i les seves conferències amb aquesta filosofia finalista i teològica que el caracteritzava. Possiblement li van arribar escrits del jesuïta Pierre Teilhard de Chardin que van seduir Crusafont i es va fer un apòstol de les seves idees, especialment les de “l’ortogènesi de fons” per a una evolució finalista i fer-la compatible amb les seves creences catòliques.

Davant d’aquesta ideologia, què va fer Emiliano?

Emiliano, per respecte, no va voler contradir el seu mestre català, teilhardià i finalista. Però Emiliano sabia anglès i havia llegit els treballs de G. G. Simpson i de molts dels paleontòlegs anglosaxons partidaris del neodarwinisme i després de la Teoria Sintètica de l’Evolució. Així, malgrat que la interpretació filosòfica dels processos evolutius era diferent entre Crusafont i Emiliano, va preferir callar, respectar i no crear conflicte amb el seu mentor.

“En aquest Congrés [1959] el nostre Emiliano, jesuïta jove, se la va jugar amb la seva ponència titulada «Aspectes filosòfics i teològics de l’Evolució»”

El 1959, durant el Congrés pel Centenari de Darwin, Aguirre va impartir una ponència clarivident, podries explicar-nos què va exposar i com allò va irrompre en la ciència nacional?

Efectivament, el 1959, quan Emiliano tenia 34 anys, es va celebrar a tot el món el Centenari de la publicació de “L’Origen de les Espècies” de Charles Darwin. La Universitat de Madrid va organitzar un gran Congrés que va ser mal vist pels bisbes i per les autoritats del règim de Franco. En aquest Congrés el nostre Emiliano, jesuïta jove, se la va jugar amb la seva ponència titulada “Aspectes filosòfics i teològics de l’Evolució”. Hi acceptava la validesa de les idees de Darwin, la seva compatibilitat amb la fe cristiana i es declarava obertament seguidor de la “Teoria Sintètica de l’Evolució” liderada pel paleontòleg G. G. Simpson.

Quines conseqüències va tenir aquest atreviment per a Emiliano?

Doncs li va obrir moltes portes al món científic, però també recels per part de Crusafont i dels científics, filòsofs i teòlegs més reticents a les propostes noves.

La religió i la ciència de vegades semblen competir per la possessió de la veritat, però, i al teu parer com a paleontòleg i teòleg, com es poden compaginar totes dues sense trobar-se en una paradoxa interior?

No és senzill fer-ne una síntesi. En part depèn d’allò que s’entén per “ciència” i allò que s’entén per “religió”. Cal mantenir un concepte de “ciència” com a “construcció social” i de “religió” com a experiència personal de transcendència on el xoc de racionalitats sigui un punt de partida, però la conciliació de racionalitats sigui la nostra línia d’arribada. Per fer-ho citaré el text de la carta del papa Joan Pau II al director de l’Observatori Vaticà en ocasió dels 300 anys dels Philosophiae Naturalis Principia Mathematica (1687) de sir Isaac Newton: “La ciència pot alliberar la religió d’error i superstició ; la religió pot purificar la ciència d’idolatria i falsos absoluts. Cadascuna pot atraure l’altra cap a un món més ampli, un món on totes dues poden florir”. (Joan Pau II, carta al pare George Coyne, 1988)

Un dels teus darrers llibres ens parla de la relació entre tres grans de la paleontologia espanyola: Truyols, Crusafont i Aguirre, ens podries resumir els detalls d’aquest projecte vinculat amb l’herència d’Emiliano Aguirre?

A partir del Congrés de la Universitat de Madrid de 1959 en memòria de Darwin, Emiliano Aguirre (1925-2021), Miquel Crusafont (1910-1983), Jaime Truyols (1921-2013) i Bermudo Meléndez (1912-1999) van començar a treballar junts per intercanviar les seves idees sobre evolució respecte de registre fòssil. Fruit d’aquest esforç va ser el gruixut volum titulat ‘La Evolución’, que la Biblioteca d’Autors Cristians va publicar l’any 1966. Aquest volum, amb un títol provocador en aquella època, estava coordinat pels paleontòlegs Miquel Crusafont, Bermudo Meléndez i Emiliano Aguirre. L´obra reunia les contribucions de més d´una vintena d´autors, adscrits a branques del coneixement i a actituds ideològiques diverses i contrastades. En fi, que el volum ‘La Evolución’ va representar, d’alguna manera, una fita en el camí cap a la normalització dels estudis sobre el tema geoevolutiu a Espanya, i va ser a més el primer manual íntegrament escrit per autors del país que va simbolitzar també l’intent de superació del conflicte entre religió i ciència en una societat tradicionalment catòlica com l’espanyola.

“Emiliano Aguirre defensava la necessitat d’una alfabetització científica per a tots els ciutadans”

Emiliano va ser un gran defensor de la transmissió de coneixements. Tu mateix vas formar part d’una comissió a la Junta d’Andalusia que va dissenyar el currículum de ciències de Secundària; què pensava Emiliano pel que fa a transmetre la ciència entre el jovent?

Emiliano Aguirre defensava la necessitat d’una “alfabetització científica” per a tots els ciutadans. Una societat madura necessita tenir assimilades les competències intel·lectuals i emocionals que la capacitin per assumir la racionalitat crítica i analitzar racionalment la realitat que ens envolta.

I com eren les classes d’Emiliano?

La veritat és que a Emiliano no li agradava fer classes acadèmiques formals. L’any que el vaig tenir de cap aprofitava qualsevol oportunitat per cedir-me l’aula. No li agradava aquesta vida acadèmica de professor. Sabia tant que gairebé no es preparava les classes i es repetia molt. Però la seva passió com a professor i mestre era al camp. A Saragossa, tot just arribar, va organitzar unes jornades de camp a Puebla de Valverde (Terol). Mesos després va desplegar fortalesa i entusiasme docent als camps nevats de Medinaceli. I aquell mateix estiu es va emportar a Atapuerca un grup d’alumnes seduïts per l’aprenentatge de la paleontologia al camp. Era un seductor per a fomentar vocacions paleontològiques, tal com es mostra a les moltes tesis dirigides per ell. Potser un centenar.

Tornant a la teva participació a l’ensenyament andalús, en què va consistir?

Vaig tenir l’experiència de treballar amb un equip de 20 experts en ciències durant cinc anys a la dècada dels 80. Va ser una meravellosa experiència que després vam intentar transmetre als molts professors de Ciències a Andalusia. Però crec que no va resultar, ja que hi havia moltes resistències a acceptar una metodologia d’ensenyament-aprenentatge investigativa que portés a un canvi mental metodològic, conceptual i actitudinal. Molts deien: “jo he aprovat unes oposicions amb una metodologia i ara ja no puc canviar a la meva edat de mentalitat”. Posteriorment, el 1994, vam organitzar a Còrdova un Congrés sobre ensenyament de la Geologia del qual, malauradament, queden pocs fruits.

“Li diria: Emiliano, descansa en pau. Les llavors que vas sembrar han donat molts fruits“

L’esforç en qualsevol disciplina de coneixement, i en la mateixa vida, resulta un factor decisiu per a la superació de barreres i situacions. L’any 1994 vas patir un dur cop de salut, però la teva ment continua activa i clara, et va ajudar la ciència i el coneixement en aquella àrdua tasca de superació personal?

Doncs sí, el 1994 vaig patir un segon ictus cerebral, el primer va ser el 1986. Aquest segon em va deixar amb discapacitat motora. Afortunadament, he pogut fer vida gairebé normal. Les “neurones” funcionen bé i ja jubilat dedico el meu temps a activitats intel·lectuals. Potser aquest llibre ajudi a entendre més globalment la meva tasca als més de 80 anys: SEQUEIROS, L. (2023) https://www.bubok.es/libros/276435/50-anos-de-tarea-interdisciplinar-ASINJA

Per acomiadar aquesta entrevista et deixo una última pregunta molt personal, què li explicaries a l’orella ara mateix a Emiliano si el tingués present?

Li diria: Emiliano, descansa en pau. Les llavors que vas sembrar han donat molts fruits. I a la tomba una frase d’Emiliano: “Aquí hi ha tesi”. Quan sortíem al camp amb Emiliano, i algun alumne recollia un fragment fòssil, Emiliano deia amb entusiasme: “Aquí hi ha tesi”. Era un campió animant els alumnes.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons