El docents: víctimes del ‘gaslight’

Fer gaslight consisteix a manipular psicològicament una persona perquè acabi qüestionant-se la pròpia capacitat per a gestionar el seu equilibri mental

Llicència Creative Commons

Josep Oton

Sens dubte, la situació de l’educació no és bona. Així i tot, l’Administració es reafirma en els seus postulats sense assumir cap responsabilitat per les seves decisions i fa recaure sobre els docents la culpa dels mals resultats al·legant la seva manca de formació, de preparació i de motivació. Aquest discurs ha calat en l’opinió pública i molts docents sofreixen en els despatxos de direcció un assetjament que els especialistes han denominat gaslight.

El significat del terme gaslighting, que es podria traduir literalment com “fer llum de gas a algú”, seria “intentar que algú dubti de la seva raó o judici mitjançant una prolongada labor de descrèdit de les seves percepcions i records”. És a dir, fer gaslight consisteix a manipular psicològicament una persona perquè acabi qüestionant-se la pròpia capacitat per a gestionar el seu equilibri mental.

El terme procedeix de la pel·lícula Gaslight, dirigida en 1944 per George Cukor. Està basada en basada en una obra de teatre de Patrick Hamilton estrenada amb el mateix títol. En canvi, a Espanya la pel·lícula es va presentar com a Luz que agoniza. Els protagonistes són una parella nuvis que s’acaben de casar, Paula i Gregory, interpretada per Ingrid Bergman i Charles Boyer.

Els esposos s’instal·len en una casa de l’Anglaterra victoriana herència d’una tieta. Allí succeeix un fenomen misteriós: la llum de gas canvia d’intensitat sense explicació. Ara bé, aquest esdeveniment irrellevant afecta a la Paula i li genera molta ansietat atès que el seu espòs li fa creure que el foc continua brillant amb la mateixa intensitat que abans. Només ella percep les variacions i dubte del que veu.

A més, està morta de por perquè a les nits escolta sorolls estranys procedents de les golfes. Ara bé, sembla que només ella els sent.  Així mateix, desapareixen quadres i joies, i el seu marit li fa creure que ha estat ella qui se’ls ha emportat, encara que ja no se’n recordi. Tampoc ajuda el fet que tant Gregory com les criades li repeteixin que tot el viu és un producte de la seva imaginació i que li insisteixin dient que la seva mare va morir en un manicomi per un trastorn similar.

De fet, les oscil·lacions de la llum, els sorolls, les desaparicions i els xiuxiuejos no eren pas imaginacions de la Paula. Era víctima d’actes orquestrats pel seu marit per a tornar-la boja i fer-se amb la seva fortuna.

D’aquesta pel·lícula, ha derivat el terme gaslighting per a descriure una tècnica desestabilitzadora que genera dominació. Es tracta d’una modalitat de mobbing, d’un abús emocional exercit per individus amb personalitat narcisista. Alimenten la seva autoestima i la seva supremacia en provocar inseguretat i confusió en la víctima, posant-la deliberadament al límit fins a fer-la dubtar de la seva capacitat i del seu equilibri mental.

Quan la víctima es queixa i expressa: “em va fer mal el que em vas dir”, l’abusador distorsiona la realitat i respon: “jo no ho vaig dir, t’ho estàs inventant” i així planta la llavor del dubte.

O bé, la víctima es lamenta: “em vaig sentir molt malament quan vas fer tal cosa”, i l’abusador, fent gala de la seva nul·la empatia, respon cínicament: “ets massa sensible, només era una broma” per a tractar de convèncer a la víctima de la seva fragilitat emocional i de la seva percepció errònia dels fets.

La víctima també pot reaccionar i defensar-se amb vehemència, però llavors obté com a resposta: “ets un exagerat”, “t’ofegues en un got d’aigua”, “la teva reacció és desproporcionada”, “ets massa agressiu”, per la qual cosa, en comptes de seguir per la via de la confrontació i l’autoafirmació, la víctima pot acabar dubtant del seu criteri i claudicar.

Aquest fenomen propi de les relacions interpersonals pot ser traslladat a les relacions institucionals, en concret, al món de l’ensenyament. Tal vegada, no es fa recaure sobre els docents la responsabilitat dels mals resultats acadèmics? No se’ls culpa d’estar poc formats, de no treballar prou i de tenir moltes vacances? No és una forma de degradació dir que ja no són transmissors de coneixement?

Mentrestant, no pequen les Administracions i els gurus de la innovació de narcisisme messiànic i d’autocondescendència en autoafirmar-se contínuament sense reconèixer cap error? No és un exercici de despotisme desacreditar constantment al professorat en fer-li creure que la realitat de l’aula no és tal com la percep?, en suggerir-li que no té criteri per a diagnosticar què està succeint?, que és una broma quan en realitat és una manca de respecte, o pitjor encara, una agressió?, en tergiversar els fets afirmant que el resultats són bons quan són pèssims?, que ell és el responsable del que està passant amb l’alumnat?, que són uns exagerats amb les seves demandes?

No farem un spoiler de la pel·lícula, però sí que direm que aquestes situacions canvien en ser il·luminades, en aportar objectivitat, en confrontar-les amb el sentit comú. Mentrestant, com la realitat no s’adequa als ensomnis d’alguns il·luminats s’opta per denigrar milers de professionals fent-los creure que la seva percepció de l’educació no és real, que tot el que va malament és culpa seva, que són emocionalment fràgils i això els incapacita per a “gestionar l’aula”, que no treballen prou -és a dir, són uns dropos- i no capten la bondat dels nous paradigmes educatius.

Això és, senzillament, maltractar. Els abusadors s’han de sotmetre a un tractament psicològic, no pas les víctimes

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons