- Humanitats
- 29 de maig de 2024
- Sense comentaris
- 7 temps de lectura
L’excel·lència del lleig
L’excel·lència del lleig
Marian Raméntol
Ja fa més de tres dècades, quan començava a trastejar amb les paraules -deixant de banda les lletres de cançons que molts de nosaltres, en un moment o altre, hem escrit a la pre i a l’adolescència- i el meu compromís personal amb la poesia va començar a prendre cos i forma, passava hores assaborint la sonoritat, la textura, buscant en la fonètica la sublimació de la bellesa. Aleshores considerava molt més «bell», i per tant «poètic», dir «tahalí» que «cinturó», per posar un exemple.
No tenia idea de quant canviaria amb els anys la meva perspectiva del que és poètic ni de com fugiria jo de l’encotillament i de l’ampul·lositat del llenguatge. Però per això encara faltava un llarg recorregut pels diccionaris de sinònims com a companys inseparables del que per a mi conformava la idea del bell.
A Góngora i Quevedo vaig trobar els meus primers ancoratges i no va ser fins a la irrupció de M. Vázquez Montalbán, Luis Rosales, Girondo i Huidobro que vaig entendre i vaig valorar el poder meravellosament líric d’una centrifugadora o l’imponent d’uns «taüts lents» o la terrible exquisidesa d’unes dones-estiu amb pits de figa.
El meu interès poètic canvià de rumb i vaig començar a mossegar les paraules, a recargolar-les i remodelar-les per anar més enllà del sintagma, de la seva fonètica, més enllà del llenguatge i de la raó. Em vaig redescobrir i vaig descobrir veus que em sacsejarien molt profundament, entre elles les de Francisco Javier Irazoki, Federico Gallego Ripoll o les d’Eduardo Moga per exemple.
Tampoc el paisatge seria el mateix, de la mateixa manera que els que saben ens insten a cercar una identitat en la nostra veu poètica, també ens empenyen a buscar els nostres propis paisatges, a contextuar-nos d’una manera o altra. Jo vaig descobrir que a la lletjor també hi ha una mena de magnetisme brutal i molt poètic que em va assaltar de ple i en el meu corol·lari van emergir amb molta força els carrerons plens d’orins, la pudor de cantonades florides, parets clonades de rajoles brutes, clavegueres pudents, pubis de plàstic, els fanals tronats o l’erotisme dels angles d’una ciutat malmesa, tot això al servei de la denúncia, és a dir, com a símil per empunyar l’arma crítica.
La grandíssima possibilitat del suggeriment va fer que em sentís molt còmoda en l’àmbit poètic, en aquest vaig poder universalitzar-me, naufragar o reinventar-me, nedar pel que és social, marginal o polític i que tot això arribés amb intensitat al lector, cosa que em va permetre franquejar qualsevol tipus de limitació expressiva. El mateix concepte de «bellesa» va canviar completament, qui diu que una esquerda supurant misèries no pugui ser atroçment bella? o que l’odi menstruat a les voreres no ens faci tremolar?
Sempre he defensat que la poesia no pot ni ha d’explicar-se perquè no és la seva missió fer entendre al lector els codis inicials de l’autor, el que aquest va voler dir, sinó més aviat brindar-li la possibilitat d’iniciar un viatge ‘personal’ i intransferible a través del poema. El poema convida el lector a deixar que les seves fibres es sacsegin sense intentar identificar quina ho fa o per què, provocar que una pupil·la es dilati, que hi hagi un curtcircuit als porus de la pell, que el ritme cardíac “senti” de manera primària, no conscient. I en aquest àmbit, la poètica del «lleig» cobreix amb rigor i eficiència tota la paleta de colors.
Les eines del llenguatge poètic ens permeten, millor dit, ens exigeixen, aïllar-nos de la literalitat del discurs i fins i tot reinventar mitjançant l’ús de trops (els nostres millors aliats) el «concepte».
Serveixen de res els conceptes quan admirem una pintura abstracta? De veritat intentem esbrinar o comprendre per què l’autor va col·locar la taca vermella al vèrtex superior esquerre de la tela i el va circumdar de negre? O més aviat intentem aspirar allò que aquesta combinació de colors i la seva disposició espacial ens transmet? Doncs el mateix passa amb la poesia, tant si hi busquem la bellesa en l’aspecte fonètic o en el semàntic, el poder de la paraula i de la imatge es confabulen per «tacar-nos sense remei».
Crec que aquest va ser el punt d’inflexió que em va portar a donar una forma definida a la meva veu poètica i que ja no he abandonat mai, sigui això bo o no.
El fet de sentir inquietud per altres disciplines artístiques, m’ha portat a ampliar molt els paisatges que esmentava anteriorment, ja no només les paraules formen part de la meva poètica, també ho fan les fotografies o el cinema, la performance o les arts plàstiques.
L’art, com qualsevol disciplina que contempli l’abstracció, o que intenti comunicar més enllà del llenguatge, és difícil de compartir i definir. La capacitat mental de l’ésser humà per poder «deduir», «intuir» o «olorar» l’essència d’un concepte és l’únic llenguatge que ens podrà servir de suport per intentar “torejar” el repte d’una suposada, que no necessària, definició de poesia. Mai no arribarem a la poesia únicament a través de la paraula; la poesia no “conta”, no ”explica”, no “narra”, el seu idioma és suggerir, convidar el lector a deixar que les seves fibres s’agitin o col·lapsin i amb aquesta finalitat «l’excel·lència del lleig», com jo ho anomeno, s’ajusta com un guant, amb tot el seu pes, amb tota la seva capacitat de ferir i fins i tot esquinçar el que és conscient per poder traspassar i navegar còmodament per aquest altre escenari més primari, més sensitiu, perquè, en realitat, la poesia com a disciplina artística, bé podria ser el llenguatge d’una psique que va més enllà de la raó.
Font: educational EVIDENCE
Drets: Creative Commons