L’art subtil de György Ligeti, influenciat per Salvador Dalí

Ligeti s’ha revelat com una peça fonamental per a l’avantguarda del segle XX.

Llicència Creative Commons

Marta Vela

Més enllà del llenguatge cinematogràfic i de la celebritat de la seva música arran de la seva aparició a les pel·lícules de Kubrick, la figura de Ligeti s’ha revelat com una figura fonamental per a les avantguardes del segle XX gràcies a les seves subtils textures sonores i a la quantitat de missatges ocults que hi contenen.

Conceptes com la memòria, les petjades sonores i les imatges desdibuixades van ser les primeres inspiracions visuals de Ligeti, que començaria a desenvolupar aquestes idees compositives a finals dels anys cinquanta, durant l’època d’auge d’un corrent tant sistemàtic com el Serialisme Integral, completament aliè a la seva sensibilitat. Tot i que els seus inicis, marcats per la influència de Bartóck, el gran compositor hongarès de la primera meitat del segle XX, remeten clarament a estructures d’evident contingut rítmic i percussiu, com la Musica Ricercata (1951-1953) que ressona fins l’extenuació a Eyes Wide Shut (1999), ben aviat el pòsit de la polifonia medieval –en especial, la d’Ockeghem- recreada en gegantines masses sonores al so del cànon, es va ensenyorir de la seva producció inicial després de la seva fugida d’Hongria, en obres com Apparitions (1958-1959), Atmosphères (1961), Lux Aeterna (1966) o Lontano (1967), totes elles sota l’influx de l’anomenada micropolifonia.

“Micropolifonia és un contrapunt microscòpic, una textura densa i animada internament en la qual un gran nombre d’instruments toquen versions lleugerament diferents en una mateixa línia. En essència, por haver-hi un contrapunt a tres o quatre parts de diferents melodies, però cadascuna d’elles multiplicada, potser, per una dotzena o més de variants de si mateixa, la qual cosa dóna com a resultat una xarxa intrincadament complexa. Tot i que la micropolifonia pot emprar simultàniament tots els instruments de la partitura, el més característic és que les masses d’instruments entren i surten, i l’habilitat del compositor consisteix en mantenir les coloracions tímbriques en moviment”.

STEINITZ, R., (2003): György Ligeti, Music of the Imagination, London, Northeastern University Press, p. 104. (traduït del francès).

Això no obstant, durant la dècada dels setanta, després de la gran acollida de les obres suara esmentades, a l’obra de Ligeti es va començar a obrir camí un llenguatge cada vegada més meccanico que, en la intersecció amb la micropolifonia, es fongué en el que es va conèixer amb la reeixida expressió clocks and clouds, en homenatge a Karl Popper i a la seva conjunció d’ambdós termes en el seu assaig Of Clouds and Clocks: An approach to the problem of racionality and the freedom of man (1966) –De núvols i rellotges: una aproximació al problema de la racionalitat i de la llibertat de l’home-. Precisament des de la composició de Poème symfonique pour cent metronomes (1962), Ligeti havia reprès el seu interès pel ritme, que va culminar, efectivament, en un estil més meccanico, o sigui, amb més clocks que clouds, la qual cosa es va confirmar en el seu primer viatge als EE.UU.

Allí van sorgir dues obres cabdals, Clocks and Clouds (1972-1973) i San Francisco Polyphony (1973-1974), que conjuminaven la micropolifonia anterior amb nous efectes rítmics:

A aquesta evolució del llenguatge ligetià van haver d’afegir-se, com de costum, diverses influències extramusicals, com les imatges il·lusòries d’Escher i els textos de Borges referents a les estructures laberíntiques i concèntriques. De fet, va ser en contemplar el llenç de Dalí Desintegració de la persistència de la memòria (1952), basat en el cèlebre llenç La persistència de la memòria (1931), quan Ligeti va decidir batejar la seva nova tendència compositiva com Clocks and Clouds, conjuminant les superfícies toves amb les dures i impenetrables, i creant una amalgama sonora de subtils clarobscurs, el flux dels quals s’expandeix lliurement pels confins del temps.

Així doncs, com una amalgama artística, la música de Ligeti, plenament contemporània i (si es vol) dissonant, abasta tot un codi d’interaccions artístiques que convé no perdre de vista quan se l’escolta.

No és endebades que, enfront el manifest cientificista del Serialisme Integral (Structures, Punkte, Kontra-Punkte…) la poderosa imaginació de Ligeti es reflectirà sempre en la condició poètica dels títols de les seves obres, que el compositor ens ofereix estilitzada a partir de diferents influències artístiques amb les intricades arts del prestidigitador.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons