Del realisme a la tragèdia: “Había del verbo a ver”

El problema és que passin coses com les que es descriuen en aquest llibre, i mirem cap a un altre costat

Llicència Creative Commons

Andreu Navarra

El segell Pepitas de Calabaza publica aquest cru dietari d’un professor que ha perdut completament la fe en el sistema educatiu espanyol. Recorrem al costat de Ánjel María Fernádez un món laberíntic presidit per normes que no compleix ningú i rutines que van minant la salut dels docents i l’alumnat, que acaben odiant-se en un espai maleït.

Des de fa alguns mesos em dedico a compilar, llegir i analitzar distopies polítiques. Des de Nosotros (1920), d’Evgeni Zamiatin, a Enemigos del sistema (1978), de Brian Aldiss, passant per Orwell, Pohl i tota mena de fantasies imperials, he anat prenent notes sobretot tipus d’inferns ideològics i camps devastats pel control social i l’odi classista. Els puc assegurar que no he llegit res tan cru com el que narra aquest breu quadern d’un docent que s’acomiada lentament, entre dolors musculars i malsons, de la seva professió. A vegades m’he sentit identificat amb les seves penes (una vegada vaig treballar en un centre tan grotesc i hostil que quan traspassava la porta d’entrada la meva espinada es contreia molt dolorosament mentre jo podia sentir com cruixien les meves pròpies vèrtebres), però en altres ocasions he trobat a faltar la visió humanística que pot servir de salvavides i de nova embarcació cap al futur, visió neoética que xopa, per exemple, la prosa d’un altre diari de classe recent, Quadern d’un professor, d’Alberto Royo (Plataforma, 2019).

A Royo li van salvar la música i la ironia, a Ánjel María Fernández li ha salvat l’escriptura. Igual que a mi. Va arribar un moment on veia tantes bogeries (pallisses a nens amb autisme, alumnes en crisis que tractaven de suïcidar-se llançant-se per l’ull de l’escala, habitacions on es arracimaban menors desatesos que no feien res durant hores, grups que gravaven esborronadors vídeos pornogràfics en els excusats dels instituts), vaig veure tantes coses terribles (en alguna ocasió em va tocar declarar davant la policia per coses increïbles que feien nois i noies de catorze o quinze anys) que gargotejar dorsos d’exàmens amb escriptura bigarrada era l’única manera de romandre entenimentat.

Després va arribar una altra fase de la meva vida: diàriament criden o m’escriuen docents que ploren, que han estat acusats en fals dels delictes inventats més inversemblants, o que, senzillament, són aixafats per unes condicions trasbalsants , l’ominós silenci administratiu o el menyspreu d’alguns equips directius. Però mai he llegit una cosa tan dura com aquest llibre, una cosa tan desesperançadora i trista. Si analitzo distopies és per a tractar de comprendre la malla subtil del poder en la nostra societat dementadora, i per això suposo que la prosa crua i sincera de l’autor d’aquest dietari descendeix fins a la confidència més nua i brutal perquè el context s’ha tornat ja massa esperpèntic. Si ens acostem a l’obra de Ballard o Octavia E. Butler és perquè reflecteixen els nostres desordres interns i socials, de la mateixa manera que aquest quadern esperpèntic és tràgic i deforme perquè ho és la nostra societat.

Hi ha massa docents que no han sobreviscut. El testimoniatge recent d’una professora em va deixar entre perplex i traumatitzat: en el seu primer dia en un centre, sense haver rebut ni una sola instrucció ni recepció, va ser introduïda en una aula en la qual penaven cinc adolescents d’origen magrebí nouvinguts, barrejats amb altres cinc menors amb un diagnòstic de Trastorn de l’Espectre Autista. Sense cap programa, sense assistència de cap mena, sense cap possibilitat de comunicar-se. Els nois ploraven, no sabien per què eren allí, van començar les crisis d’ansietat. Aquesta professora era filòloga… va demanar ajuda a Orientació: li van dir que l’escola era “inclusiva” i que només l’atendrien durant dos minuts. Que s’apanyés amb res, anem. Arribava a casa plorant, va durar menys d’una setmana: baixa per depressió. Sovint penso en aquests adolescents, privats dels seus drets més bàsics, penso en les petites distopies verticals que un ordenament públic absurd condemna al sofriment. Penso en la desídia, en la derrota d’una democràcia que s’autoenganya amb paraules tan solemnes com fal·laces.

Per això l’autor empra aquest cru realisme, ja abraçat a la tragèdia més nihilista. El problema és que tot això va passar; vull dir: és real. Com els relats de les víctimes, alumnes i docents, que m’arriben diàriament. Cada dia es produeixen milers i milers de realitzacions de felicitat en el sistema educatiu espanyol, no ho negaré. No negaré els freqüents dies lluminosos que es passen fent classe. Jo he estat enormement feliç fent classe. El problema és que passin coses com les que es descriuen en aquest llibre, i mirem cap a un altre costat. Massa violència, massa situacions disfuncionals. Massa silenci. Massa preguntes. Massa misèria i massa immoralitat. El problema és que convisquin la màxima llum amb la foscor sense esperança: tant de bo una normalitat més serena convidés a tots a aprendre i ensenyar amb la serenitat necessària. Sabem que no és així amb suficient freqüència, i neguem l’evident: hi ha massa víctimes i ja massa crits d’alarma desatesos.

• Editorial ‏ : ‎ Pepitas de calabaza; N.º 1 edició (25 d’octubre 2023)
• Idioma ‏ : ‎ Espanyol
• Tapa tova ‏ : ‎ 168 páginas
• ISBN-10 ‏ : ‎ 8418998490
• ISBN-13 ‏ : ‎ 978-8418998492

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons