Què és educar?

Cal observar que ensenyar és diferent d’educar

Llicència Creative Commons

David Rabadà

La bona educació hauria d’oferir coneixements òptims per crear adults autònoms, solidaris i crítics en base a un saber docte i veraç. Altrament, el sistema educatiu vomitarà milions de treballadors parcs en la seva visió i víctimes de feines escombraries. Com deia l’assagista Pascual Gil a Twitter, no pot ser una escola brossa per a les feines brossa del futur. Però la política d’aquest país, tant de l’esquerra com de la dreta, no l’encerta a projectar-lo amb eficàcia. És més, i amb massa insistència veig que es culpa els pares i mestres dels problemes educatius del país, cosa que resulta en gran manera exagerada i injusta. La gran part dels progenitors i docents fan el que deuen i eduquen bé, només uns quants, com en tota estadística, fallen en el seu objectiu. Però abans cal ampliar què és educar. Uf, i quina pregunta per a alguns.

L’objectiu de tota educació hauria de ser formar persones cíviques, bons professionals i òptims nous educadors. Cal afegir que tot sistema educatiu ha de promoure ments cultes i crítiques mitjançant la transmissió de coneixements veraços, lògics i ètics perquè un individu sigui capaç de prendre les millors decisions davant les diferents situacions de la seva vida. L’educació i l’ensenyament és un dret universal perquè els joves aprenguin coneixements objectius i contrastables sense cap prejudici dogmàtic, polític o històric. L’educació no hauria de ser ni d’esquerres ni de dretes, sinó una necessitat social per oferir oportunitats a cada nova generació i així millorar la nostra civilització sota uns valors compartits i correctes. Només amb lògica i fets crearem un autèntic pensament crític, mentre que els interessos i prejudicis, sota un sentit comú adoctrinat, comporten la mediocritat i la confusió. Així, doncs, l’educació ha d’oferir coneixements, valors i habilitats que serveixin i orientin l’individu amb efectivitat. Si s’aconsegueix que els alumnes se sentin més feliços que desgraciats, serà el súmmum. I consti que la felicitat, com deien Plató i Gandhi, la dóna l’esforç i no la facilitat per assolir les coses. Davant del desig un es posa a treballar per assolir-ho, i mentre ho intenta ho viu amb il·lusió, però si ho aconsegueix apareix més felicitat. En cas que l’objectiu no es compleixi, els alumnes reforcen la seva psique per superar millor les futures i segures frustracions de la vida, fet que evita caure en infelicitats més grans. La felicitat en educació no és l’objectiu, sinó superar la infelicitat amb bons coneixements i decisions òptimes.

Cal observar que ensenyar és diferent d’educar. El primer ofereix coneixements contrastats a l’estudiant, mentre que el segon atorga valors morals i habilitats socials; ensenyar orienta amb realitats mentre que educar orienta amb ètica. N’hi ha que prevalen els valors per sobre dels coneixements i d’altres que defensen el contrari. Normalment el saber recau més a secundària i l’educació a moltes parts, sobretot a la família. I allà el primer repte, implicar-se o comprometre’s com a pares. Recordeu que en uns ous ferrats amb pernil, la gallina s’implica però el porc es compromet.

L’educació d’un fill comença abans de concebre’l. Preguntar-se quina és la raó que ens impulsa a tenir aquesta criatura és molt important per a les seves properes dècades i formació futura. Les raons que comporten concepcions poden ser múltiples: fruit de l’amor, del rellotge biològic, del desig de companyia, de l’atzar no desitjat, de voler consolidar la parella, de la consigna vaticana tants fills com Déu mani, o de l’anhel de perpetuar el llegat de la mateixa nissaga, encara que hi ha una raó que no s’ha esmentat i que ostenta la importància més significant, el desig d’educar en l’autonomia, la responsabilitat i el respecte, l’anhel de crear un gran ésser humà.

Per tant, aquest nadó que es va encarregar a la cigonya, a París o a l’hospital de l’in vitro, ha de ser diana d’aquest objectiu, educar. Altrament dit, cal parir pensant a educar i no a París pensant a parir. A llarg termini, l’objectiu de tot educador, pare, mare o docent, ha de ser connectar, fer-se líder i referent entre els nens. Quan a l’aula s’aconsegueix la confiança dels alumnes, aquests aprenen amb més facilitat. És més, accedeixen millor als consells i això permet ensenyar-los i educar-los. Ells han de confiar en nosaltres perquè nosaltres hi puguem confiar. Cal alimentar aquest peix que es mossega la cua, la confiança genera més confiança. De fet, en alguns dels països de més èxit acadèmic, com Estònia, qualsevol docent resulta el líder indiscutible de la classe. Per això, cal intentar ser conscient de les necessitats dels alumnes.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons