Notes sobre una fi de curs

La iniciativa l’està prenent plantilles de docents que ja no toleren més ficcions ni més mentides oficials

Llicència Creative Commons

Andreu Navarra

Ens ho deia una companya sindical a un centre docent, fa pocs dies: “Els equips directius i el Departament d’Educació es comencen a trobar amb plantilles organitzades, que planten cara, i no saben com reaccionar”. Tenia tota la raó. Al setembre ens preguntàvem quins efectes tindrien els processos d’estabilització laboral a l’àmbit educatiu: és possible que ja puguem respondre alguna cosa: per una banda, a l’octubre ja es notava un cansament insòlit amb les implementacions draconianes d”ABP’ i deliris digitals antihumanístics, així com altres solucions pedagogistes autoritàries; en segon lloc, hi ha hagut alguns fenòmens dispersos de corrupció que han fet sonar algunes alarmes; i, finalment, han esclatat revoltes de docents i estudiants contra els aspectes més sagnants del Decret de Plantilles, la infausta llei que provoca que a Catalunya el personal docent es nomeni a dit per part de direccions afins i clòniques.

I és que fa temps que crec que el professorat té més ganes de fer classe que de fer vaga. El 13 de juny passat, Josep Sala i Collell publicava un article important a Vilaweb, on defensava que el curs 2023-2024 havia estat el curs del descontentament contra els cants de sirena de la falsa innovació pedagogista. Un cop el cambraisme va certificar que l’administració era hostil als seus propis empleats, que la desconnexió entre la política i la realitat era total, una situació insòlita i totalment irracional, que encara patim, en què es nota massa que les institucions volen desfer-se dels qui haurien de ser els seus protegits, i en un context on no sembla gaire popular dignificar la professió docent, el búnquer pedagogista està entrant en una zona d’estat terminal: el pedagogisme i la privatització protagonitzada per les fundacions afins mou més diners que mai, però ha perdut completament el seu prestigi. Els somriures i les falses promeses socials ja només irriten i tensionen, però ara de debò, fins al punt que les úniques dues opcions viables per als docents siguin marxar o començar a desobeir.

La iniciativa l’està prenent plantilles de docents que ja no toleren més ficcions ni més mentides oficials i resolen enderrocar direccions anomenades a dit. La crisi institucional s’accentua. Si en un sistema els treballadors prefereixen les represàlies a continuar experimentant humiliacions i menyspreu quotidià, el sistema té un problema. Els motins docents podrien deixar de ser casos aïllats i estendre’s encara més. En aquest cas, un búnquer pedagogista tindria poc futur, només viuria com a armadura oficial, com una mena de govern Narváez o Arias Navarro, empenyent els dies amb dificultat i inèrcia, defensant un passat com un malson o un emolaberint. Empenyent ficcions oficials de granit i marbre, sense rodes.

A Barcelona especialment hi ha diverses ferides obertes. Les direccions no poden ser governs civils. No es pot continuar sufocant el debat pedagògic: a Catalunya hem perdut completament el sentit del que és una educació democràtica i de qualitat. La realitat s’ha anat obrint pas: l’única cosa que fan les nostres institucions és blindar privilegis i presentar pressupostos de pura vergonya. No seria gaire més constructiu fomentar la reforma antineoliberal des de baix? Obrir les finestres, sanejar la funció pública, tornar als principis de moralitat i transparència? Treballar de debò contra la segregació i per a la igualtat sense les propagandes humiliants i fraudulentes actuals? No seria més realista abolir el decret de plantilles, acabar amb el deteriorament accelerat dels nostres centres, acabar amb els contractes desgavellats i antieducatius, respectar el pluralisme intern de la societat catalana i allunyar la lluita de classes que comporta el decret dels nostres claustres? Els claustres haurien de centrar-se en temes pedagògics i haurien de deixar de ser panegírics de la privatització i la burocratització.

No seria més raonable deixar ensenyar? Si comencéssim a expulsar paràsits i cacics possiblement tornaríem a ser pioners en polítiques socials, i no imitadors de quarta fila de les receptes austericides. Si no, ho continuaran fent els docents, cada cop més intensament, més dolorosament. El sistema està aturat i noquejat, sobre la lona. No funcionen ni els aplicatius de notes: l’única cosa que segueix funcionant és la caixa registradora de les entitats paràsites.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons