VA SUCCEIR… 

El 10 de setembre de 1749

Mor Madame de Châtelet: matemàtica, filòsofa i física

Llicència Creative Commons

Xavier Massó

El 10 de setembre de 1749 moria al seu castell de Lunéville l’eminent matemàtica, física i filòsofa francesa Émilie Le Tonnelier de Breteuil, marquesa de Chàtelet i traductora de Newton al francès. Els manuals ad usum solen solapar la seva condició de científica supeditant-la a la seva coneguda relació amb Voltaire. En qualsevol cas, es tracta d’una figura que se sosté sobradament per si mateixa i per la seva obra. Va ser una dona de la Il·lustració en el ple sentit del terme. La seva prematura mort als 42 anys, com a conseqüència de les seqüeles d’un part, va malaguanyar el que era una ja aleshores plenament consolidada, prestigiosa i prometedora carrera.

Havia nascut el 1706, filla del baró de Breteuil, home il·lustrat i amic de Fontenelle, el saló del qual a Paris era freqüentat pels grans filòsofs, científics, ambaixadors… les elits intel·lectuals del moment, vaja. Va ser en aquest ambient que es va despertar, afavorida en tot moment pel seu pare, l’interès de la petita Émilie pel coneixement i la ciència. Un interès que va mantenir durant tota la seva vida.

En la seva condició de dona, Émilie no va poder assistir al col·legi ni a la universitat, però el seu pare es va encarregar de proporcionar-li els millors preceptors, que va saber aprofitar plenament. Als 12 anys havia ja llegit Ciceró en llatí i Aristòtil en grec, parlava, a més del francès, el llatí i el grec, anglès, italià i alemany, i havia rebut una sòlida formació científica i humanística. Aficionada a la música, tocava el clavecí i practicava, cosa inèdita en una dona de l’època, esgrima, gimnàstica i equitació.

Presentada a la cort de Versalles als 16 anys, es va convertir en l’estrella de París, cosa que va suscitar les enveges dels rancuniosos i ressentits de sempre, que li van criticar la seva afició pel glamour, les seves freqüents aventures amoroses, el seu carisma personal, la seva independència i la seva amplíssima cultura i coneixements. Crítiques que en ben poc la van afectar. Va ser una dona autònoma i independent, i ho va seguir sent després del seu matrimoni, als 19 anys, amb el marquès de Chastellet-Lomon (el nom de Châtelet va ser una variant ortogràfica que va introduir Voltaire). Entre les seves moltes contribucions científiques va ser, juntament amb Voltaire –van escriure algunes obres en col·laboració– la introductora de la física newtoniana i de Leibniz a França.

Va escriure un tractat sobre la propagació del foc el 1739, amb 33 anys. Però l’obra que la va fer famosa com a científica va ser Institutions de Physique (1740), un tractat que no només mostrava la seva posició sobre Newton, crítica en alguns aspectes d’aquest autor, sinó també sobre Leibniz, que va considerar al mateix nivell intel·lectual i científic que l’anterior, cosa que va produir alguns frecs amb Voltarie, qui, com és sabut, no només no valorava Leibniz ni com a científic ni com a filòsof, sinó que fins i tot sovint en feia mofa. Émilie li va guanyar la partida intel·lectual a Voltaire, malgrat que no va obtenir la seva fama. El llibre va afavorir el debat a França entre cartesians, newtonians i leibnizians.

Va escriure també un ‘Tractat sobre la Felicitat‘ i va traduir al francès ‘La faula de les abelles‘, de Bernard Mandeville. Va mantenir correspondència amb nombrosos científics i intel·lectuals del moment, entre ells, Clairaut, Maupertuis, Algaroti, Bernouilli, Jacquier i amb el rei de Prússia Frederic II, entre altres, així com amb les Acadèmies científiques de Berlín, Escandinàvia i Rússia, a més de, per descomptat, la francesa.

El 1739 va iniciar la traducció del llatí al francès de la ‘Philosophiae naturalis principia mathematica’ de Newton, en versió comentada per ella mateixa. Labor que va anar interrompent i reprenent al llarg de diversos anys. El 1746 va obtenir la cèdula real per a la seva impressió i publicació. Estava concloent-la el 1749, quan va saber que estava embarassada, cosa que, potser premonitòriament, la va induir a accelerar-ne la traducció dels darrers capítols. El 3 de setembre va tenir lloc el part i tot va semblar anar bé. Sis dies després les coses es van complicar, va tenir accessos febrils i es va començar a sentir molt malament. L’endemà, ja en estat molt precari va signar la traducció i va escriure la data al peu, ordenant el seu enviament immediat a la Biblioteca Reial. Poc després, va perdre el coneixement i va morir, en presència del seu marit, de Saint-Lambert i de Voltaire.

Era el 10 de setembre del 1749, avui fa 275 anys. Des d’Educational Evidence volem aprofitar l’efemèride per a retre un merescut homenatge a la seva memòria.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons